Eleccions 14F. Sereníssima anàlisi pre-campanya
Butlleta 12
Halló! Í dag er Santa Carmelita og ég gat ekki hætt að senda atkvæðagreiðsluna.
És diumenge i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Si vols arribar fins el final, tardaràs uns 12 minuts en llegir-ho.
Si encara no reps la Butlleta al teu correu, pots convertir-te en estimat subscriptor introduint el teu correu en la caixeta. Rebràs cada divendres en exclusiva la teva Butlleta plena de serenor.
Nota: Això que estàs llegint és la versió curta de la Butlleta. La versió completa només la podeu rebre per correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Així teniu sensació de que decidiu coses i tot…
🤹🏻♀️Tema de la setmana: Sereníssima anàlisi pre-campanya
Les eleccions del 14F no seran excepcionals, no seran el vot de la teva vida, no seran plebiscitàries, de fet, totes les enquestes (excepto alguna cosa) pronostiquen una baixada considerable de la participació, i no per l’efecte por de la pandèmia, ni per un esgotament polític de la ciutadania, ni una desafecció cap el sistema, simplement per una tornada a la normalitat de la vida política catalana.
Aquestes eleccions sí són el final d’un cicle, o l’inici d’un altre (final o inici depèn del vostre esperit estimats subscriptors). Són les eleccions on s’acaba de pair la irrupció del moviment 15M, i també els efectes (temporals) del procés.
En general, viurem el possible canvi d’hegemonies del sistema de partits català que el MHP Artur Mas va aconseguir retardar amb JxSí i que després el MHP Carles Puigdemont va contenir el 21D. Aquesta vegada té visos de què només es podrà postergar amb pactes contra natura (com es va fer a Barcelona o a la Diputació).
Quins són aquests canvis de cicle?
Només un pacte contra natura PSC-JxCat, o una sorpresa de darrera hora, podran impedir que ERC es faci amb la presidència de la Generalitat, establint el canvi generacional, demogràfic i polític del panorama català.
Demogràficament Catalunya ja no és la que era fa 10 anys. El gruix de l’electorat ara es compon per la franja 30-40 anys que ja no va néixer durant el franquisme, ni va viure intensament la transició, molt ben formada, i per tant molt més crítica i exigent democràticament: gestió, netedat i economia són els principals valors polítics que els mouen.
Aquest gruix de votants, té les retallades i les crisis com elements polítics constitutius, i per això, tendiran a marcar la corrupció o les retallades com eixos centrals.
Curiosament, l’eix urbà-rural si que continua viu. En l’àmbit urbà la dreta ha desaparegut, com es va veure a les eleccions municipals, tant JxCat com PP o fins i tot C’s va desaparèixer o aguantar amb respiració assistida en les principals ciutats del país. En canvi, a l’àmbit rural si es va mantenir la pugna dreta-esquerra tradicional.
I la independència que? Botifler!
És evident que les ofertes pel culminar el procés, o iniciar una següent fase, seran cabdals per molts votants, però els estudis i enquestes ens indiquen que això passa a un segon pla, prioritzant els efectes econòmics i socials. Ja passava abans de la pandèmia, ara encara més.
El procés, la independència, continua sent un eix primordial, però les anteriors dos eleccions ja van demostrar que la polarització amb aquest tema comporta estancament del votant en dos grans blocs que no es parlen, amb la pandèmia i els canvis a Moncloa sembla que els blocs s’han esguerrat, i partits com ERC o PSC estan en posició per esgarrapar vots a banda i banca.
Al final, el fet que tots els partits independentistes han acabat proposant coses similars tampoc ajuda a discernir entre ells més enllà de fets simbòlics i fòbies personals.
Qui guanyarà?
Guanyarà qui els votants vulguin (és la democràcia estimats subscriptors!), però les tendències, tant d’enquestes com d’anteriors resultats electorals ens marquen que ERC és el partit millor situat per aconseguir la victòria, també el que més catalans volen que governi.
Fent de tarotista, aquestes eleccions poden esdevenir dues situacions: si ERC aconsegueix una victòria per cert marge i el PSC queda a una certa distància, estarem davant de la consolidació d’aquest canvi d’hegemonia i de cicle electoral.
Si pel contrari, ens trobem amb un escenari de triple empat entre ERC-JxCat-PSC; estarem en un moment de transició cap el canvi d’hegemonia, i que pot donar com a resultat estranys pactes i aliances com les que es van veure a la DIBA, ja que tant JxCat com PSC tenen clar que les seves opcions de futur passen per aturar com sigui a ERC.
Un element final molt important: l’abstenció.
El votant unionista ara sap que no cal anar a votar per aturar la independència, els jutges i el sistema ja ho faran per ells, en canvi, el votant independentista continua donant al vot un valor vital, ja que és l’únic element disruptiu real.
ERC, la pinyata política
Sense el vot dual (votar diferent a cada elecció), la situació ideal al que tant JxCat com PSC volen tornar és la prèvia al procés: en l’àmbit urbà el PSC recupera el poder, i en l’àmbit rural el reté JxCat. D’aquesta manera, hi ha un repartiment equitatiu del poder, i els dos mantenen prou base com per plantejar victòries a nivell de Parlament.
ERC és però, l’únic partit ara mateix, que té una implantació territorial tant en l’àmbit urbà com rural. Té alcaldies i regidors per totes les comarques, municipis petits, grans, mitjans... fins i tot és l’alternativa política i ha trencat les majories absolutes històriques en la primera corona de Barcelona, per no parlar de la pròpia capital.
També és l’únic partit estructurat i en funcionament sense pugnes ni debats fratricides interns. Juntament amb el PSC són l'únic partit que actua com un partit. Més enllà de la campanya virtual dels altres actors, són els únics partits que poden tenir incidència real en el carrer, i això és el secret que fa ERC estar al capdavant de les enquestes tot i ser una pinyata, i el PSC pujar poc a poc tot i la seva mala gestió de la pandèmia al govern central.
Quan es parla d’hegemonies no és perquè sí, ERC és l’únic partit que pot i articula un missatge transversal de país, ja que té representació a tot ell, parla per tothom, i això el situa en el centre. És l’únic partit de tot l’espectre polític que comparteix electoral amb tothom.
Per això ERC té l’efecte pinyata: tots els partits l’azoten contínuament i de totes bandes, perquè li volen treure electorat.
Els principals problemes que té ERC és el canvi accelerat d’un partit petit a un gran. La voluntat de fugir del fang, que comporta campanyes i input més tradicionals, més tristots per un entorn de sentiments, èpica i xarxes. També una manca de control de mitjans afins, que provoquen titulars a la contra de gestions que fins i tot són positives.
Un exemple molt clar va ser el tema dels autònoms: un desastre, un caos, un tema prioritari. Però quan es va solucionar i gestionar amb nota excel·lent, cap mitjà es va fer ressò, potser el tema no era tant rellevant.
També hi ha altres casos similars: la bona gestió de les escoles, el redreçament del ritme de les vacunes, les ajudes a sectors abandonats per l’Estat... etc.
JxCat, un plebiscit de futur
Junts afronta les eleccions com un plebiscit sobre si Waterloo ha de continuar o no portant la batuta del Procés.
L’efecte Borràs que es buscava amb la seva elecció no s’ha vist reflexat del tot. Les sospites de corrupció que la persegueixen per un fraccionament de contractes i uns correus electrònics on plasmava males pràctiques administratives són massa clars, i el seu perfil, molt processista tampoc atreu fora dels convençuts.
Les primàries també van comportar l’entrada del outsider Canadell dins de l’estructura del partit. Un empresari molt actiu a xarxes, president de la Cambra de Barcelona, conegut per les seves postures pro-Trump i pràcticant de vegades d’un cert populisme.
JxCat també planteja aquestes eleccions com l'última bala per retenir el poder, doncs les municipals i espanyoles no van anar bé.
Els seus problemes interns també afloren, aquestes eleccions són una manera de consolidar el projecte de Junts, i entre d’altres coses, certificar el continuisme de lideratge i les formes de fer: polèmiques estèrils, atac ferotge al rival, generació de fang constant, hiperactivitat a xarxes, semblar que no estan al govern, etc.
Junts afronta també les eleccions amb greus escissions internes, i amb molt poc múscul territorial. Sense un efecte líder o candidat, les seves possibilitats són reals, però es van dissipant, i més si la campanya s’acaba centrant en gestió i propostes de futur, on JxCat no té uns postulats clars a nivell ideològic.
De fet, el pitjor escenari on es podria ubicar Jxcat seria en el de les propostes: no en poden concretar per agradar a tots els seus votants, que són diversos i ideològicament difuminats. Per això intentaran situar el relat de campanya fora del dia a dia o de la gestió: primer independència i després ja veurem.
PSC, un revulsiu contra uns mals resultats
El mateix Iceta confessava que els números no eren bons, i que el PSC afrontava les eleccions com l’únic partit unionista amb estructura, però no acabava de funcionar. L’elecció d’Illa s’explica per aquesta raó.
Lluny d’efectes electorals miraculosos, el que es busca amb Illa és un perfil capaç de captar la desfeta de C’s, i situar al PSC en una posició de bloqueig tècnic al Parlament: que sense el PSC no es pugui escollir president, ni govern, ni aprovar lleis, etc.
Curiosament, amb l’elecció d’Illa queda beneficiada ERC, ja que la campanya guanyarà en serenor i es centrarà en gestió i propostes, un camp on JxCat queda força més desactivada.
El PSC aspira a tornar a guanyar pes en la primera corona de Barcelona, i teixir una bona xarxa electoral de cara a les municipals.
C’s, una caiguda esperable
Ciutadans afronta les eleccions astorats, principalment per dues situacions: la pèrdua del nínxol electoral que el va fer néixer (populisme de dretes) ara ocupat abastament per altres forces constitucionalistes (Vox, PP) i també per un PSC que amb un candidat nítidament anti-independentista aconsegueix apropar a antics votants que votaven C's per la seva condició anti-nacionalista.
A això se li suma el neguit intern per no respectar les primàries i per la pèrdua de quadres i persones importants del partit que o bé marxen a d'altres partits com és el cas de Lorena Roldán o bé s'aparten de la primera línia política.
Comuns, oloreta a ICV
Finalitzat el cicle virtuós del 15M, els Comuns tornen a semblar-se molt a ICV i el seu espai electoral. Totes les enquestes els auguren una baixada considerable, i seran els més perjudicats per l’efecte Illa.
Sense una proposta clara més enllà de ser el company petit del PSOE a Madrid, o un govern a Barcelona no gaire lluït, lluny queden aquells temps en que Colau anava a ser presidenta de la generalitat.
PP, o el retorn del constitucionalisme moderat
El Partit Popular intenta tornar a abanderar cert catalanisme constitucionalista, deixant enrere la espanyolització i la supèrbia que l’acompanyaven des de les eleccions generals on es va presentar Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos, amb els conseqüents resultats electorals nefastos.
Ara però, és Alejandro Fernández qui porta la batuta a Catalunya, i qui s’ha proposat que sigui el PP qui encapçali les opcions constitucionalistes, donat que el PSOE pacta amb els independentistes i cedeix a les seves pretensions, i consideren que Ciutadans i Vox són massa histriònics per defensar quelcom amb sentit comú.
La fatídica estratègia de Casado de no fer-li oposició a Vox va sortir malament, i ara el partit busca ser un baluard entre els constitucionalistes de Ciutadans, i el constitucionalisme folklòric-histriònic de Vox.
CUP, una divisió interna
La CUP afronta les eleccions amb una divisió interna considerable, la opció de Dolors Sabaté com candidata va suposar una votació molt dividida del seu òrgan de decisió, i el seu efecte electoral està per veure.
La CUP és potser un dels partits amb més indecisos entre els seus electors, poden votar Jxcat, ERC, Comuns o CUP. No tenir presència a mitjans i ser un dels partits més petits, dificulta molt que pugui fer arribar les seves propostes, que en termes de procés no solen ser gaire diferents a les que proposa ERC, amb molta més capacitat mediàtica que la CUP.
Sense un momentum com va ser Urquinaona, la CUP té mol mala peça al teler per situar-se en el marc mediàtic de les eleccions, tot i això, l’aritmètica pot tornar a situar els seus vots com totalment imprescindibles, així com la seva, ara sí, proposta d’entrar a governar al el futur govern.
🤔 Que n’opinen estimats subscriptors?
Digueu la vostra opinió sobre aquest curt tema del dia… us ha agradat o us ha avorrit?
Ja sé que és una visió allunyada dels relats d’emocions, sentiments, compol, i aquestes martingales dels gurús, però segur que l’aportació de serenor és d’agrair.
Voteu voteu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Així teniu sensació de que decidiu coses i tot… ;)
📒La butlleta important de la setmana
Ara que ja esteu desmuntant el pessebre… un fil sobre la posició de la Mare de Déu que us farà replantejar el pessebre de l’any vinent.
Un any abans perquè tingueu temps de comprar les figures escaients a partir de les vostres predileccions místiques.
🥰Si heu arribat fins ací ;)
No deixeu de rebre al vostre correu la Butlleta completa.
Sí, són temps de tuits i WhatsApp, per això l’aventura de muntar una Newsletter és encara més trepidant.
També podeu seguir la Butlleta al canal de Telegram:
:)