🐴 Ni tan sols tinc un cavall, o com fer política només pels teus
Butlleta 22
Khotsong!. Re ntse re le malala-a-laotsoe ho ba le Paramente, empa boikhohomoso bo teng motse-moholo oa 'muso o re qobella hore re khutlele lithutong tse ngata tsa filosofi.
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, no parlarem de la desfeta que està patint C’s (això us ho deixo pel gaudi privat), ni de com les jugades mestres han irromput en la política espanyola a uns nivells que els catalans pensàvem que eren impossibles després de tants anys de procés.
Si vols arribar fins el final, tardaràs uns 12 minuts en llegir-ho. Més o menys el temps que vas passar ahir autocontrolant-te amb els missatges antivacunes de la teva tieta al grup de WhatssApp familiar.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
En la darrera enquesta, un 69% dels estimats subscriptors van manifestar que el discurs de la nova presidenta del Parlament va ser laurístic #coses.
🐴 Tema de la setmana: Ni tan sols tinc un cavall
Huey Long, un polític demòcrata americà dels anys 30 del passat segle, va entrar a la sala atapeïda de gent i va començar el seu discurs recordant que quan era nen, els diumenges agafava el seu cavall i s’anava a buscar als seus avis catòlics per portar-los a església, i després, amb el mateix cavall, anava a buscar als seus altres avis baptistes per també portar-los al culte.
A l’acabar el míting, un dels seus companys de partit que també participava en l’acte, li va dir “Huey, no sabia que tenies uns avis catòlics!”, el bo d’en Huey, també conegut com a Kingfish1, va respondre “Però que dius? No siguis absurd, ni tan sols tenia un cavall!”.
Efectivament, un dels seus assistents, que segurament avui anomenaríem spin doctor o gurú, abans d’entrar a l’acte va advertir al polític que la sala estaria plena de catòlics, i per tant, en Huey no només va adaptar el missatge a la seva audiència, sinó que directament va practicar el que els seus rivals en deien “populisme”.
I així és com funciona la cosa, adaptar el missatge a allò que vol escoltar la teva audiència. A qualsevol preu, encara que signifiqui una contradicció flagrant amb el que hagis dit o fet abans.
Però aquest estil de política no sempre té bons resultats, perquè és evident que genera unes contradiccions que amb el temps són totalment insuportables per al polític i per al seu partit. Ara, en el curt termini funciona genial.
Si vols practicar aquesta forma de fer política tan lucrativa en termes electorals, també has d’estar disposat a cremar ràpidament als líders i candidats, perquè generaran tantes contradiccions en tan poc temps, que en un moment històric en què a cop de ratolí podem trobar totes les declaracions fetes per algú, costa que el desgast no et superi ràpidament.
En el nostre sistema (diga-li català, diga-li espanyol), hem experimentat en pròpia carn aquesta mena de fer política.
Una tendència en els darrers anys, en el que es busca simplement dir allò que vol escoltar el teu votant apel·lant als sentiments i als budells, i la política de debò ja si tal un altre dia, encara que això comporti, com en l’anècdota inicial, fer petites trampetes amb coses que potser no són del tot certes o no penses tirar endavant.
Es tracta doncs, de fer política només pels “teus”, i d’abandonar la voluntat de tot polític amb responsabilitats representatives de “governar” per “tothom”. El més gran risc en termes democràtics és acabar utilitzant les institucions de part, i no amb voluntat de servei al comú.
Tant a Catalunya com Espanya tenim exemples d’aquesta mena de fer política
Tot i que de ben segur els estimats subscriptors ja tenen al cap tres o quatre cosetes que els hi recorden, no està de més parlar-ne de les més properes en el temps.
No cal anar gaire lluny, ja hi vam parlar àmpliament durant la campanya, però penso que una de les millors representacions va ser el discurs de la flamant nova presidenta al Parlament de Catalunya, un discurs clarament orientat als seus propis votants, sense gaires manies.
En els darrers anys, hi ha hagut moments, en què la política catalana semblava ser simplement un contingut més per poder compartir a xarxes, decisions per reforçar relats, no per aconseguir avenços reals.
Gràcies a tuister, centenars d’opinadors lliures ens explicaran en llargs fils el perquè les contradiccions eren “jugades mestres”, i perquè en el fons eren les millors decisions possibles i t’apropaven a l’objectiu que volia escoltar el votant.
A Espanya, Isabel Diaz Ayuso és un dels màxims exponents, una política molt més vàlida del que les diferents caricatures i la distància ens poden arribar a fer pensar.
Des del primer moment, Ayuso va fer una estratègia molt americana, que és, bàsicament, adonar-te que només amb els votants de dretes pot garantir-se una còmoda victòria electoral, per tant, només li cal parlar de forma directa als seus votants: agafar el cavall i portar als avis a missa.
Si a més, ho fas amb gràcia, mediàticament, explorant els més baixos instints, i a la contra, la cosa ja està feta.
Si les seves bases electorals estan contentes, no cal més, pots suportar qualsevol escàndol, qualsevol contradicció, perquè mentre el teu electoral escolti allò que vol sentir, et continuarà votant.
Moltes de les fotografies, temes, o iniciatives d’Ayuso, que amb una òptica d’esquerres ens pot semblar que faran que “ningú la voti”, en realitat el que fan és mobilitzar de forma eficient al seu propi electorat, aquell amb el que ja guanyes. Només cal que els altres partits tinguin un cert desgast i desmobilització perquè tu treguis la majoria absoluta.
Aquest factor mobilitzador, en un moment de clar desgast emocional, psicològic i d’estat d’ànim general resultat de la pandèmia, es torna vital. Ja vam parlar de per què la participació seria un factor rellevant el 14F, i ara aquest tema pot tornar a ser vital a Madrid.
La diferència a casa nostra respecte a Ayuso, és que la distància entre allò que fas, i allò que dius que fas, ha agafat una distància tan enorme que és insalvable, i ja en la mateixa campanya electoral vam veure com, seguint la nostra metàfora inicial, no podies portar als teus avis catòlics a cavall dilluns, i dimarts dir que els teus avis eren anticlericals.
El principal problema som els votants?, ens hem tornat menys crítics i analítics amb els partits polítics?, allò que amb carinyo a Catalunya hem anomenat “jugades mestres”?
Acceptem alegrement una sèrie de moviments i decisions polítiques malgrat que van en contra d’allò que promet, com ens diuen allò que volem sentir i com ho volen sentir, ens permet navegar en una zona de confort?
El 14F ens va dir que en certa manera sí, però no totalment.
Es pot fer política d’una manera diferent?
El principal problema d’un entorn polític que només “parla pels seus” és que els altres partits amb voluntat de parlar per tothom se’ls hi fa molt més complex aconseguir-ho.
Qualsevol discurs orientat a la majoria no deixa de tenir petits matisos que comporten que el teu electorat més de base no acabi de sentir èpica ni emoció. Són discursos a favor de, no en contra de.
Les polítiques, missatges i decisions que representen a la majoria tenen més d’eficiència que d’èpica. Més de pragmatisme que d’heroïcitat. I per tant, com no apel·len als sentiments directes dels electors, als budells, generen fins i tot cert desconcert.
Voler governar per tothom representa en els nostres dies un desgast polític evident, perquè en una societat acostumada a lemes de campanya en 140 caràcters, haver d’explicar durant cinc minuts perquè la teva decisió comporta contradiccions, es fa costós i estrany.
Un exemple proper en el temps de voluntat de parlar a tothom, i molt divertit, va ser la conferència de Pere Aragonès fa unes setmanes, on es podia llegir de forma molt burleta comentaris on electors d’un costat i l’altre de l’espectre no acabaven d’entendre res: no podies estar en contra del que deia, de fet la majoria està a favor de per exemple, la gratuïtat de les escoles bressol públiques, i justament la sensació d’estar d’acord en alguna cosa, i no d’estar en contra d’alguna cosa, era la que per molts generava una sensació estranya.
Per això, si volem unes institucions que governin pel comú, encara que no ens acabi de sonar al 100% bé, i si volem polítics que ens parlin de tot i per a tothom, la serenor, l’anàlisi i la crítica ponderada han de regnar.
No és fàcil, perquè no té un retorn immediat, però les propostes polítiques a llarg termini sempre acaben tenint més recorregut que el regat curt.
I ara, minuts musicals:
📺 El vídeo important de la setmana
Avui que és el dia del pare, no puc deixar-vos de compartir un dels anuncis que més m’agraden de Nadal, i que justament va de pares i fills #llagrimeta
🦠 Minuto i resultado de la vacunació a Catalunya
Dades ràpides a dia 17/03/21
656.587de 7.727.000 vacunats 1a dosi. Un 8,5% de la població total.
289.635 de 7.727.000 vacunats 2a dosi. Un 3,75% de la població total
Amb el ritme actual de vacunació, es tardaria 1 any i 5 mesos en vacunar al 70% de la població.
📲 El que no veuràs als mitjans
Per la gravetat del que treu a la llum, aquest vídeo és dels que més m’han impactat aquesta setmana.
Els catalans hem exportat les jugades mestres i els girs de guió a Espanya, i costa de seguir el minut a minut de la situació.
Per aquest motiu, un petit resum:
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Espero que us hagi agradat aquest número 22.
Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
Us recomano fer una ullada a la seva tasca política, a la Viquipèdia en teniu un tastet.