✍Montilla tenia raó: desafecció
Butlleta 25
O jẹ Ọjọ Jimọ, ati pe botilẹjẹpe o jẹ Ọjọ St George ati pe gbogbo rẹ n ṣe bi ẹni pe o ka, eyi ni Tiketi naa!
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, en aquesta Butlleta no trobareu un llistat de recomanacions per llegir aquest Sant Jordi… o potser sí…
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 8 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que gastaràs avui en intentar fer postureig per xarxes amb la rosa i el llibre.
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
Per exemple, en la darrera enquesta el 41% dels estimats subscriptors va afirmar que els seus millors tuits els redactaven tot fent pipí. #audiènciaselecta
✍Tema de la setmana: Montilla tenia raó, desafecció
Era un llunyà 7 de novembre del 2007 quan el president Montilla, en una visita a l’Hotel Ritz de Madrid, va fer una afirmació que ningú a la capital del Imperio va acabar d’entendre, i potser més gent del que sembla casa nostra sí va sentir seva:
“La primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques, a mitjà i llarg termini, d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes”
Aquells eren els dies del caos generat al servei de Rodalies de Barcelona per les obres del AVE. Que per cert, també va generar un altre icònica sentència “a pic i pala tots”.
Efectivament, el president Montilla tenia raó, poc després, al desembre del 2007, es va produir la manifestació “Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures“, la primera manifestació de més de 10 persones (ja m’enteneu estimats subscriptors) on es van començar a veure estelades. Per cert, jo hi vaig ser-hi #coses
El descontentament per la xarxa de trens amagava quelcom molt més profund, que va provocar el que poc després anomenaríem “procés”.
Aquelles visionaries paraules del president Montilla són avui dia, en ple 2021 i en plena pandèmia molt més rellevants del que sembla.
Vivim en un moment de nova possible desafecció de la població, com al 2007, però aquesta vegada la desafecció no es projecta cap a Madrid, més aviat cap a les institucions catalanes. Hi ha diferents motius, evidentment, però aquest desgast, cansament i fins i tot “desafecció emocional” montillesca està més present del que ens adonem.
L’hora és greu. Existeixen ingredients més que evidents per aquesta possible desafecció: la participació a les darreres eleccions catalanes, el run run run de fons que tots notem, el desinterès sobtat per qualsevol informació política, i els efectes econòmics, socials i emocionals de la pandèmia.
Les negociacions pel nou govern no ajuden. Després de les eleccions, i amb les vacunes millorant el seu ritme d’arribada, el país va viure uns dies de certa esperança en el futur.
Un nou govern amb canvi de lideratge potser era la millor forma de passar pàgina a una fase anterior on els focs d’artifici i uns tocs populistes perillosos havien estat la norma, per passar a quelcom diferent, més sobri, sense tant espectacle, però més eficient i més proper a la realitat.
El trinxament econòmic i emocional del país és evident, i a cada dia, són més els problemes, les mancances i les urgències que té la nostra societat. Estem en un moment perillós i d’un risc enorme.
La manca d’acord per un nou govern està aconseguint quelcom que feia anys que no veiem en la política catalana: transversalitat total. Indepes o no indepes, dretes o esquerres, coca-cola o pepsi, la sensació general és de desafecció incompresa.
Més enllà d’una rebequeria de mal perdedor que no està a l’alçada de la tradició i la història de l’espai post-convergent, els motius pels quals no hi ha govern no s’entenen.
No es van entendre durant la investidura fallida, no es van entendre durant la conferència de Jordi Sànchez, i tampoc s’entenen en les poques declaracions diàries dels portaveus dels partits implicats.
Però tornem, per als indepes, hi ha una barreja de sensació de no avançar per problemes interns dins d’uns dels partits de govern, que a cada setmana esgrimeix un motiu diferent i poc edificant, i una sensació de malmetre el seu vot sense saber ben bé la raó.
Per als no indepes, hi ha una barreja de sensació de no avançar per les eternes disputes entre els partits indepes, i una sensació de que la política de blocs només comporta paràlisi, donat que altres alternatives podrien ser molt més útils.
Sí hi ha un sentiment transversal, i és la sensació de que en un dels pitjors moments de la història recent, amb tota la pandèmia i els seus efectes, amb presos polítics, represaliats, etc, portem quasi un any sense un govern efectiu per càlculs electorals d’un dels actors.
El resultat de les urnes no s’està implementant de la forma ràpida que exigeix el moment, i això genera desafecció, però també incertesa i desànim.
Tots aquests sentiments ens dibuixen un escenari que costarà revertir, i que impacta naturalment en la nostra cohesió com societat, però també en les nostres opcions futures com a moviment indepe.
Si tot plegat es tracta d’una estratègia negociadora, en el sentit d’allargar sempre els terminis fins el moment final per aconseguir millors condicions, no s’entén.
Bàsicament perquè aquesta estratègia ha d’anar acompanyada d’un molt bon relat, que a hores d’ara no existeix, i a més, en el passat ha donat resultats més que dubtosos, com per exemple el pas al costat del president Mas.
Si simplement es tracta d’allargar-ho tot per desgastar al guanyador de les eleccions, i traslladar debilitat al nou lideratge i demostrant que no s’ha perdut tant de poder com sembla, és quelcom condemnat a un bumerang polític que traslladarà ràpidament aquest desgast al qui ho intenta gestar, i no a l’inrevés.
El preu a pagar per aquestes maniobres, per aquest retard d’allò inevitable, d’inestabilitat permanent, és la desafecció cap a les institucions catalanes, un perill que no ens podem permetre en cap cas.
I si el populisme és un perill per a la nostra qualitat democràtica, generar desafecció i desgast en les institucions pròpies sense motius de pes aparents, ens situa en un terreny de perillositat encara més alt.
Esperem doncs, que aquesta desafecció es pugui acabar quan abans millor, i que un nou govern, amb els seus encerts i desencerts, permeti foragitar aquests sentiments ciutadans de desafecció vers les nostres institucions d’autogovern.
I ara, moment musicals:
🦠Dues imatges per fer plorar als antivacunes
En els darrers temps, s’està estenent una mena de por a les vacunes, aquest ai ai ai sense gaire sentit, ja que els efectes secundaris de les vacunes són clarament menys rellevants que amb d’altres medicaments diaris.
A continuació dos gràfiques per for plorar als vostres familiars, amics i coneguts antivacunes:
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Espero que us hagi agradat aquest número 25.
No podia acabar aquesta Butlleta sense un enllaç al meravellós vídeo del president Montilla fent funcions electorals el passat 14F. Pocs polítics amb actuacions tant serenes trobareu com ell:
Per cert, aquell protocol de la Generalitat per celebrar les eleccions del 14F que tant dolent era, i que han copiat quasi sèncer per celebrar les eleccions madrilenyes.
Però ningú en parlarà, perquè ja sabeu que les coses bones que fa la Generalitat no venen, només es munten sidrals amb les dolentes.
Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)