👌Investidura fallida, i ara què?
Butlleta 23
Witaj! Dzisiaj nie jest piątek, ale cóż, jest sobota, to także dobry czas na chwilę spokoju, rozmawiając o katalońskiej polityce, najmniej spokojnej polityce, jaka istnieje!
És dissabte, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, parlarem de la investidura d’ahir, però d’una manera diferent, o això espero…. no sé… ja veurem…
Si vols arribar fins el final, tardaràs uns 8 minuts en llegir-ho. Més o menys el temps que has pensat en si anar-te de museus a Madrid en Setmana Santa.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
En la darrera enquesta, un 50% dels estimats subscriptors van manifestar que volien que la Butlleta tractés sobre la jugada mestra definitiva de Sánchez, però una vegada consultat amb el TS, hem decidit parlar d’altres cosetes #democràciaalespanyola.
👌Tema de la setmana: investidura fallida, i ara què?
Ahir es va produir la primera sessió d’investidura d’aquesta legislatura, i contra tot pronòstic, va resultar fallida. I sí, dic contra tot pronòstic.
La majoria de la ciutadania, més preocupada pel deteriorament psicològic que estem patint tots plegats, i les greus conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia, té clar que hi haurà un govern independentista, i més concretament, un govern d’ERC-Junts, i que Pere Aragonès serà president.
Ho pensen perquè va haver un resultat a les urnes, i si al moment els resultats de les diferents eleccions s’han anat traslladant amb més o menys focs d’artifici al món institucional, aquesta vegada ha de passar el mateix.
També el comú ho pensa perquè fins a l’abstenció de Junts, cap element podia portar a pensar que passés quelcom diferent.
Laura Borràs, presidenta del Parlament, va convocar la sessió preveient que un candidat tindria el suport necessari per guanyar-la, si en el moment de la convocatòria ja sabia que no obtindria els vots suficients, no s’hagués d’haver convocat.
A més, la CUP i ERC feien els deures, i amb nota, i per tant, l’element que sempre havia estat més discordant i havia generat més entrebancs, se saldava amb un pacte de mínims entre ERC-CUP. El sentit comú preveia una investidura ràpida i per fi, sense baralles.
Però és més, la ciutadania es va trobar per primera vegada en els darrers quasi deu anys, un presidenciable que els hi va fer un llarg discurs que no els desagradava. Que tenia una música diferent, i que fins i tot per als no indepes podia arribar a ser acceptable.
Els hi parlava un presidenciable que tenia clar que volia fer amb el govern, que tenia línies mestres, i un projecte clar a dur a terme. Algú, per fi, estava al volant.
Qui pot estar en contra de la gratuïtat de l’escola bressol de 0 a 3? Qui pot estar en contra d’una conselleria especifica per al canvi climàtic?
Fins i tot, per als més indepes, el discurs va sonar bé, no era l’èpica i les grans paraules de fa tres anys, però escoltaven a un indepe de tota vida proposant coses molt més acceptables i possibles. No ho dic jo, fins i tot l’ANC, fiscalitzadora dels partits indepes, i santuari de les essències, li va sonar bé el discurs:
Per això, quan es va gestar el vot d’abstenció de Junts, ningú va entendre res.
No hi havia absolutament res en el discurs de Pere Aragonès, ni en les propostes que va esgrimir, que comportés trencar i dinamitar la unitat independentista com ho va fer Junts.
De fet, al contrari que el discurs d’Aragonès, el discurs de Junts ni es va entendre ni va agradar. Va sonar més a memorial de greuges que no pas a cap projecte polític de futur pel país. No hi havia prou per fer entendre la trencadissa que comportava el vot d’abstenció. Al final, de greuges tenen tant uns com els altres a parts iguals.
Junts ha aconseguit una cosa, i és transversalitat: tant independentistes com no independentistes, tant erquis com juntaires i cupaires, tenen clar que la seva posició es basa més en una mala digestió dels resultats electorals, i en una necessitat imperiosa de salvar el paper del president Puigdemont en un futur on queda clar que perden el lideratge, que no pas en unes posicions irreconciliables.
L’element insalvable que van esgrimir per no donar suport al candidat, el CxR, no ha funcionat. És evident pel seu comunicat on van haver de girar ràpidament també parlant de gestió de la crisi, però ja era massa tard.
Tampoc els hi va ajudar, la ràpida contraproposta d’ERC, per escrit, d’una remodelació del CxR, que fins i tot el més indepe i ultradui, considera que és una obvietat que cal abordar, i més assumint els pocs resultats que n’ha obtingut aquests anys.
Si ERC ja estava oberta a parlar-ne? On estava el problema?. Ningú va entendre res.
La guerra interna on està el món postconvergent pot explicar moltes coses. Quan has portat als teus més fidels seguidors a posicions de fang, i has agafat distància entre la realitat i els teus propis electors, és més complicat de fer entendre un gir sobtat cap a posicions que toquin de peus a terra.
La posició de Junts, per tant, és dèbil, i si es tractava d’una estratègia per tibar la corda en les negociacions, ara per ara, té pinta de no saldar-se amb gran èxit.
En una circumstància normal, l’argument de “volem un bon acord per no repetir errors” seria clarament entès per aquella majoria ciutadana que està molt cansada de les picabaralles a tuister d’uns i d’altres, però aquesta posició també cau ràpidament.
Tots els mitjans, afins o llunyans, saben i reprodueixen la negativa dels juntaires a negociar que han tingut en les darreres setmanes. Aquell deixar passar el temps per a darrera hora dir el que vols, i treure una millor part.
ERC només ha de repetir incansablement per terra mar i aire que està esperant a la taula per negociar, i a cada dia que Junts no vulgui seure, s’anirà debilitant la seva posició.
Hi haurà eleccions?
Hi ha un perill notable en qualsevol anàlisi polític que fan els partits i és assumir que la teva bombolla és la realitat, i molt menys la teva bombolla en l’àmbit digital.
Sí, sectors de Junts volen una repetició electoral, perquè saben que el seu votant és fidel, es mobilitza sempre, i que en una situació de guerra fratricida, de sang, ells es saben moure molt millor que una ERC en positiu i propositiva.
A més, sembla que no hi ha gran interès o preocupació per la situació econòmica i social, i si tot el problema és el paper del president Puigdemont, per ell una repetició d’eleccions no comporta cap risc: si guanyen tornen a tenir la presidència, si perden es queden com estan.
A les eleccions saps com hi entres, però no com hi surts. I en això els post-convergents tenen força exemples en els que la repetició d’eleccions els hi anat força malament tot i els pronòstics.
El perill però, es pensar que si fins ara ningú ha entès la seva abstenció, la ciutadania pogués arribar a entendre forçar unes eleccions sense cap més motiu que el propi poder.
Per no parlar d’un altre element clau, i és que si Junts ha decidit trencar la unitat i abstenir-se en una investidura on el presidenciable era d’ERC, els republicans tindrien més que justificat el negar-se a investir a un juntaire i explorar altres majories.
Deixant de banda la premissa de que els seus propis electors més fidels, durant anys els defensors a ultrança de la unitat, no entendrien aquesta posició tant dèbil per repetir eleccions.
Junts tampoc sembla que s’adoni d’un aspecte clar: la no investidura d’Aragonès, seria també la fi de l’anomenat “procés”, i que com a projecte polític fora d’aquest mantra, ni com a partit ni el propi president Puigdemont, tindrien gaire sentit ni ganxo electoral.
Esperem doncs, que el sentit de país i el sentit polític actuïn com a oli per aconseguir que el pitjor escenari no es produeixi, i que després d’unes negociacions de vertigen, i una vegada Junts pugui explicar als seus que ha aconseguit una gran victòria en forma d’un pacte que ara sí és bo, aquest dimarts Aragonès pugui ser investit president, i que el comú, torni a veure certa coherència en la política catalana.
I fins aquí, la Butlleta d’avui, que espero us hagi agradat.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Espero que us hagi agradat aquest número 23.
Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)