💌14F: Cansament, tancar fase i nous camins

Butlleta 18 - Especial eleccions 14F

Választási másnaposság!

Com no podria ser d’un altra manera, la Butlleta no pot deixar de banda les eleccions que vam viure ahir, i per tant, us presento aquelles reflexions que de ben segur, trobareu especialment trepidants.

Al turrón!

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:

Cansament

El cansament és la principal sensació que ens deixen aquestes eleccions.

Cansament per tornar a celebrar unes eleccions de forma imposada per la mania de voler guanyar en els jutjats allò que perds en la política. Cansament per veure que la covid no s’acaba mai. Cansament per les teories conspiratives sobre el vot per correu, o els personatges que van generar un run run de perillositat en uns comicis que es van organitzar de manera impecable i que van resultar més normals del que semblava.

Cansament entre els electors indepes, per tornar a patir per si suma el 155, i haver d’optar pels diferents partits amb el cansament d’una etapa del procés autodestructiva que mai semblava acabar-se. Cansament entre els electors unionistes, per veure com el bloc indepe és granític malgrat tot, i perquè l’extrema dreta s’apropia perillosament de les seves legitimes i democràtiques posicions polítiques.

S’arriba al 51% dels vots indepes.

Que podria haver estat molt més de no haver-se mediatitzat postulats tòxics i excloents. Toc d’atenció a les entitats i puristes, que han participat sense saber-ho, en una pugna partidista, laminant i ficant pedres a un moviment, l’independentista, que quan es planteja en clau positiva té molt més camp de joc per guanyar.

El pacte de la DIBA ha donat els primers rèdits electorals al PSC.

Han utilitzat la tercera institució del país com a casa d’hivern, fent del PSC l’únic partit unionista amb estructura i capacitat d’atracció. No ha estat l’efecte Illa, ha estat l’efecte DIBA.

Malgrat tot, el PSC només aconsegueix empatar amb ERC, i per molt vot que hagi pogut recuperat a C’s, veu com ERC menja poc a poc, de forma lenta però constant, l’antic cinturó vermell, l’últim baluard del unionisme a Catalunya.

Pedro Sánchez ha estat a punt de complicar-se la vida.

Pot marcar paquet pel seu empat tècnic amb ERC a nivell espanyol, i més davant els resultats dels altres partits estatals, però que ERC hagi aguantat i estigui cridada a ostentar la presidència fa que ara el preu de l’estabilitat a Madrid es torni més cara, i ja no existirà la figura d’un president de JxCat per ajornar els resultats de la taula de diàleg. Si aquesta taula no passa de la foto als resultats, la seva governabilitat es tornarà més complexa.

ERC aconsegueix la victòria desitjada.

Guanyar la pugna dins de l’independentisme. El partit republicà que ha fet l’aposta més arriscada a nivell estratègic i ha assumit tot el desgast de la gestió de la pandèmia a Catalunya surt altament reforçat. Pere Aragonès, que ha anat de menys a més, tindrà la oportunitat de demostrar, 80 anys després, que un president republicà pot representar un canvi real i no només cosmètic.

ERC aconsegueix una cosa que no aconsegueix cap partit més, i és transversalitat, és primera o segona força en quasi tot el país, els equilibris per bastir un missatge que quadri tant en les zones urbanes com rurals serà tot un repte.

JxCat perd per primera vegada en 10 anys el lideratge.

Dur cop a un projecte polític en continua reestructuració, els de Puigdemont hauran d’afrontar una nova reestructuració interna sense el paraigües de la presidència si la inhabilitació de Laura Borràs es fa realitat.

La seva implantació es cada vegada més localitzada en l’interior del país, i tot i uns resultats dignes en la zona metropolitana, acusa un desgast clar. El projecte que més ha insistit en la unitat, ha vist com molts vots s’anaven al Pdecat o la CUP.

També és una derrota per una forma de fer política que s’apropava cada vegada més a un cert populisme, una campanya buida de continguts (només van presentar un programa electoral davant les pressions rebudes) i l’entrada en les seves llistes d’elements amb tics força excloents.

Per últim, la posició més tocada és aquella que proposava seguir amb la legitimitat de Waterloo, que només podria reeixir per la possible buidor en lideratge (sobre el terreny) que podria encetar la formació.

La CUP dobla els seus resultats

Tot i quedar-se a les portes de reeditar els resultats històrics del 2015. Després dels mals resultats del 21D i la sortida de quasi tots els ajuntaments importants en les darreres municipals, la CUP té el repte de demostrar que el vot que ha rebut no només servirà per contemplar la vida política catalana des de la distància, sinó que pot aportar quelcom més substancial que tocs d’efecte de papereres o assemblees empatades.

També té el repte d’entendre que igual que al 2015 va rebre vot prestat, en aquesta ocasió ha rebut vot de castic provinent d’ERC i JxCat per les seves baralles continuades.

Els Comuns cada vegada tenen més cara d’Iniciativa.

Tornen al seu espai electoral tradicional, i de fet, són els únics defensors del tripartit com a fórmula de pacte. El seu espai s’ha anat reduint per les seves pròpies contradiccions: vetar a Jxcat per governar però no al PSOE. Partits que tenen més en comú del que sembla. Els seus resultats van resultar òptims als seus dirigents, que de fet els van celebrar amb una festa privada.

C’s i el PP paguen el haver portat el país a la confrontació estèril.

La radicalització del llenguatge, les postures, i la manca de qualsevol possibilitat de resultar útils pels seus electors els ha comportat cedir els seus votants o bé cap al PSC en busca d’un retorn a la serenor política, o bé a l’extrema dreta, ja que quan et radicalitzes, sempre hi ha algú més radical que tu.

El llegat polític d’aquests dos partits a Catalunya haurà estat situar a la població en una confrontació social inventada, i entregar una part rellevant de l’unionisme a l’extrema dreta. Ni els intents de moderació del PP de darrera hora han estat suficients per tapar allò que van obrir.

Comparat amb ells, els residuals postulats excloents del món independentista són simples anècdotes.

Tancar fase

I ara què?

Amb la victòria d’ERC també s’imposa una relectura de les posicions estratègiques que ha tingut l’independentisme. La jugada mestra, la improvisació i la deslleialtat constant s’hauran de deixar de banda, i un nou cicle s’obre ara.

ERC no ha guanyat amb la diferència suficient com per imposar per si sola les seves estratègies, i s’equivocaria d’iniciar una ràtzia de venjança contra els seus socis, però el missatge dels electors indepes, recolzament tant ERC com CUP, marca per una banda un canvi de tarannà, i també una necessària reestructuració no només estratègica.

Podríem afirmar que ahir vam tenir els resultats que havien d’haver estat el 21D, i que per tant, finalitzem aquesta fase de tres anys amb sensació de paràlisi i d’espera. Ni ERC ni CUP tenen urgències internes que comporti avantposar-les al propi procés, i per tant, tenen més marge de maniobra per idear un nou full de ruta.

Aquests resultats són una oportunitat per tancar la fase de les picabaralles, de l’obstruccionisme, de les proclames buides, i els fets simbòlics que no portaven enlloc.

La ciutadania ha votat formes, rigor, concreció, positivisme, i no agror.

Nous camins

Pere Aragonès tindrà la difícil tasca de reorganitzar les diferents propostes, concretes o inconcretes, dels partits no només independentistes, sinó autodeterministes.

Des dels temps d’Artur Mas i el 9N, tothom és conscient que el camí cap a la República té fases que poden fer-se amb partits no independentistes, i que en cas que aquests no hi participin, pot ser una bona forma d’ampliar el suport indepe.

ERC també tindrà el repte de poder tornar a situar el tema indepe en el centre de l’agenda.

En plena pandèmia, amb una crisi econòmica a les portes, serà complicat interpel·lar al 48% no indepe de la societat catalana amb proclames i banderes. ERC és l’únic partit capaç de fer tornar al moviment independentista a la proactivitat, la transversalitat i el plantejament d’una República com eina per viure millor, i no com una fita existencial en sí.

Laminar electoralment al PSC en la zona metropolitana ha de ser el gran repte independentista.

I només ERC i en part CUP, poden fer aquesta feina. Cal doncs, que JxCat doni treva i tranquil·litat als dos partits per fer aquesta feina, rebaixant la virulència dels seus atacs, i centralitzar els seus esforços en tornar al independentisme a el centre-dreta que el PdeCat ha demostrat que té un pes i se sent orfe d’opció política.

ERC tampoc tindrà la pressió d’unes entitats independentistes, que amb el seu posicionament clar cap a una candidatura, queden greument tocades en la seva pressió i incidència real en la vida política a partir d’ara, si no aborden una transversalitat interna ara desapareguda.

El 50%, i l’assumpció democràtica i esportiva de JxCat de la pèrdua del lideratge (amb Laura Borràs afirmant avui mateix que deixava marge a Pere Aragonès perquè proposés ell el full de ruta a seguir), deixen espai per plantejar un nou embat democràtic a l’estat. No és un detall menor, i és d’agrair.

Els independentistes haurem de ser pacients.

Caldrà plantejar l’estratègia indepe en dues fases ben diferenciades.

Una primera fase on tornar a acumular poder institucional (amnistia, traspassos de competències, re-dignificar institucions, reforçar aliances internacionals, etc.), donar resposta eficient a les conseqüències de la pandèmia, i esgotar la via del diàleg i la negociació amb Madrid. Tot el que no s’ha fet en aquests tres anys.

Una segona, d’implementació d’uns hipotètics acords amb Madrid, o com molts ens temem, un retorn a postures de repte democràtic a l’Estat, però aquesta vegada amb una base molt més solida, i amb més arguments per convèncer a la població catalana que encara creu, legítimament, que negociant, l’Estat pot propiciar una sortida política a tot plegat.

Fet i fet, l’estratègia que la pròpia ERC va marcar en el seu congrés ja fa uns anys.

Conclusions

Els resultats d’ahir demostren que l’independentisme, cansat i esgotat, pot sobreposar-se fins i tot a una pandèmia, que la majoria indepe continua sumant i ampliant-se, que un canvi en el lideratge independentista pot comportar més finestres d’oportunitats que no continuar amb les dinàmiques actuals, i que els errors del radicalisme de l’unionista ens han ficat a les nostres institucions el pitjor virus possible: l’extrema dreta.

I recordeu, estimats subscriptors. Teniu cor aquí sota per demostrar el vostre amor a aquesta humil proposta de reflexions sobre el 14F, que per fi, hem superat.

Si heu arribat fins aquí, és que la Butlleta us ha enamorat, i per tant, deixant el vostre correu electrònic, us convertireu en estimats subscriptors i rebreu cada divendres còmodament a la vostra bústia de correu la Butlleta setmanal.