Hej! Ja, två veckor utan Butlleta, nej, jag har inte blivit svensk, här är vi.
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, com deia Peret “no estaba muerto estaba de parranda”…
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 7 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que has gastat en mirar-te això de les Vegueries.
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
📱 Tema de la setmana: El tuister de la meva mare i la virtut de no dir allò que es pensa.
Doncs sí, ma mare té tuister, i li encanta. Cada nit es passa una bona estona mirant cosetes, sobretot notícies, sempre està al dia, però no de qualsevol cosa, sinó d’aquelles coses que l’interessen, i per descomptat, de tot el que piulem tant mon pare com jo.
Com a bona mare, a ell el renya perquè es passa, a mi em dóna més màniga ampla. Malgrat això, no sabreu mai que en pensa de res. Compte amb forrellat, pseudònim i després de més de vuit anys de connectar-se cada dia, escassos m’agrades, RT i 20 piulades.
Ver oir y callar, que deia el poeta.
Ada Colau ha deixat tuister
Qui sap si ara fa com ma mare, entra cada dia, mira i remira, crítica en pijama i ficada al llit, remugant en beu alta i dient tot emprenyada a la seva parella “oh!, mira que està dient aquest trol convergent de mi i el meu nou panot!”, després, tanca tuister, deixa el telèfon en la tauleta de nit i au, que demà tenim una ciutat per desgovernar.
Si seguim la teoria de què “Happiness only real when shared” (La felicitat només és real si es comparteix), tant Ada Colau com la meva estimada mare són éssers brutalment tristos, dissortats i infeliços. I no, no és així ni molts menys.
Per descomptat, ja hem parlat molt de la manipulació de les xarxes i els seus efectes sobre els votants, avui no vinc a parlar d’això, més aviat el contrari, de quelcom que en LaButlleta mai fem: la virtut de no dir allò que es pensa.
Les xarxes socials ens han situat en un escenari on sembla que hem de compartir-ho absolutament tot, comentar-ho tot, dir la nostra opinió sobre qualsevol esdeveniment.
Curiosament, aquesta dependència pot arribar a nivells perillosos:

Sí, jo que no pinto res i sóc tot un mindundi també m’ha passat, m’han exigit que parlés d’un tema, de fet, m’han criticat que no en parlés d’un tema en concret.
Però aquesta tendència d’hiperopinar no només passa en allò que relaciona la política i els comptes més “personals”, també pot afectar greument a aquells que generen contingut, no són casos aïllats:

I potser un dels més famosos en els darrers mesos:


Saps que alguna cosa està passant, quan persones que potser fan 20-30 o fins i tot 50 piulades al dia, de cop diuen que privatitzen el seu compte perquè aspiren a una nova feina i no volen ser descartats per totes les amables consideracions que han arribat a dir per xarxes.
Xarxes i addiccions
Molts estudiosos sempre han parlat del poder dels m’agrades com factor d’addicció de les xarxes. Al final, piulem i compartir coses perquè ens donin m’agrades. Mentre més cors rep la nostra foto d’ahir a la tarda a la platja a l’Instagram més feliços estem.
Som éssers socials, i per tant, és la soledat la que ens fa por. I en el món actual 2.0, la soledat no és absència de persones, així en general, més aviat l’absència de persones que tinguin inquietuds semblant a les nostres.
Les xarxes es constitueixen com un refugi segur per tota aquella gent que necessita trobar persones afins als seus interessos, on pugui dir segons quines opinions que en el seu entorn són impopulars i rebre com recompensa milers de m’agrades i comentaris positius. I això no té res de dolent, amb moderació.
Diuen que quan quelcom és gratis, és que tu ets el producte. Doncs en xarxes el problema principal és que la teva vida és el contingut, i per tant, adaptes la teva vida a la teva audiència, et generes un personatge (a vegades tòxic) que pots arribar a convertir en realitat.
L’assalt al capitoli dels Estats Units, és la traducció en política d’aquest fet: les seves accions eren també una generació de continguts per uns comptes d’ultradreta que ningú controlava, i aquesta necessitat de generació de contingut constant va animar a més d’un a realitzar aquestes accions. Us recomano aquest article, una mica llarg, sobre el tema.
Convivència, moderació i guardar-se les opinions
S’ha parlat molt del terme convivència en els darrers temps, el principal problema de les xarxes socials és que no veus a les persones. Això et permet un nivell de sinceritat, de brutalitat i de clatellots que en una societat analògica és del tot impossible per una normal convivència.
S’entendrà ràpidament: si ofens algú al que cada dia et trobes al carrer, prepara’t fort, perquè de ben segur la teva agressivitat i crítica no serà gratuïta. Ara bé, insultar a un polític en xarxes no costa res, perquè no te’l trobaràs.
En una situació en què et trobes a aquells que crítiques de forma habitual, la inèrcia comporta que acabis dient molt menys d’allò que penses, perquè el viure tranquil i no generar conflictes innecessaris comporta això: la moderació en allò que es diu.
Les xarxes ens enganyen, i ens fan pensar que no hi ha cap diferència entre la nostra opinió i allò que es pot dir i com es diu.
No és cert. La convivència per força requereix moderació en les formes, per molt revolucionària, legitima, veritable, sincera i cool que sigui la idea que tenim al cap.
Aquests mesos (any!) de pandèmia ens hem queixat molt de com societat no hem estat a l’altura de la solidaritat i autoresponsabilitat que calia esperar, que una gran part de la població ha avantposat les seves necessitats immediates al comú.
Potser, només potser, la virtut de no dir allò que es pensa sempre i en tota circumstància, potser ajuda a generar societats més cohesionades, perquè vulguem o no, ens hem d’acabar trobant en els problemes comuns que tinguem, per moltes discrepàncies entre uns i altres.
Les antigues societats es basaven a emetre opinions de forma més moderada i ponderada, a canvi de generar xarxes d’ajuda i suport mutu que ajudaven en els pitjors moments. No suportes que el teu company de feina faci X i voti Y, però en el moment en què estàs xof, és qui et porta una coca-cola de la màquina del passadís per veure si la guspira de la vida t’anima l’existència.
I no, no estic dient que ens convertim tots i totes en Christopher Johnson, que ens autocensurem, no emetem les nostres opinions, i fugim tots al racó més remot dels Pirineus, simplement, en què potser, només potser, ens podem estalviar de tant en tant la nostra superopinió punyent sobre un tema, o fins i tot emetre-la amb educació i ponderació, i així, d’una forma tant simple, generar una societat més respectuosa i serena.
I fins ací la Butlleta d’aquesta setmana, espero que els hagi agradat estimats subscriptors.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Espero que us hagi agradat aquest número 24.
Per motius religiosos i de moderació d’esperit m’he saltat dos divendres de Butlleta. Espero que no m’ho tingueu en compte, estimats subscriptors. També he tardat més de l’habitual a perfilar el número d’avui, que espero que tot i sortir d’allò que normalment tractem, us sigui igualment estimulant.
Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
Ui, estava a punt d'organitzar una campanya a xarxes exigint que es publiqués la butlleta d'una vegada ;-) jo més que autocensura és cuidar com es diuen les coses, no menysprear la opinió de l'altre, parlar des del respecte; no s'ha de dir el que es pensa sinó pensar el que es diu.