🔮El subtil art de ser previsible
Butlleta 28
Hoy les voy a escribir el saludo en una lengua extraña que seguro que no entenderán. jojojojojo que malote soy.
És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, que no parlarem del MHP Aragonès, bé una micona sí, però no tota l’estona, que ja teniu el TN per gaudir de tot plegat.
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que gastaràs avui veient en bucle els saltets de la filla del MHP al rebre’l en la seva Pineda natal com paladí que torna de les cruentes croades.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
Per exemple, en la darrera enquesta els estimats subscriptors van decidir canviar els enviaments dels divendres a diumenge. Afirmeu, sense gaire reflexió, que voleu compaginar la lectura de la Butlleta amb els goigs a la Mare de Déu i les pujades de genolls a Montserrat #coses
🔮 El subtil art de ser previsible
Ja tenim president de la Generalitat, el 132è, i per fi, sembla que tornem a una certa normalitat institucional, després d’anys de canvis en el darrer moment i provisionalitats.
El MHP Aragonès va fer dijous un discurs més que previsible: moderat en les formes, sense gaires estridències, i amb molt de “república” i molt “d’esquerres”. Va agradar, justament perquè era previsible.
Dissabte va fer la seva primera aparició pública com MHP, i també va ser previsible: donar sang. Una forma com una altra de destacar la feina de professionals i sanitaris de la salut. I per descomptat, va saludar i parlar amablement amb la gent que passava per allà. Tot allò previsible que faria qualsevol president.
Per la seva banda, Isabel Díaz Ayuso els seus primers dies una vegada arrasat a les eleccions també va ser previsible: va anunciar que baixaria impostos, i va atacar al govern central.
Fins i tot el PSOE va ser previsible, pocs dies després va fer dimitir a alguns alts càrrecs madrilenys, com fa sempre, i Sánchez va fer com si no passés res, com sempre.
En el terreny internacional, el president Biden dels EUA també va ser força previsible en el conflicte Israel-Palestina, no va dir gran cosa per no ofendre a ningú, però va trucar molt i va demanar un alto al foc, que al final va arribar.
De fet, està sent tan previsible, que les enquestes d’aprovació són més aviat planes:
Estem en uns moments on els cicles polítics s’escurcen, on la immediatesa agafa una velocitat insospitada, i on sembla que res pot perdurar més enllà de 24 h.
Els cicles de notícies també pateixen efectes devastadors en el sentit temporal, fent-se cada vegada més petits. La notícia del dijous és totalment sepultada per la notícia del divendres.
La inestabilitat política, els canvis en les majories dels parlaments, la irrupció de partits populistes i alternatius, canvis de sigles, canvis de líders… així com l’aparició de bolets polítics aquí i allà, fan que per un elector tot sigui massa líquid.
Davant d’això, en els darrers anys, a escala global, en els països democràtics homologables, hi ha hagut partits i polítics que han viscut uns anys daurats, on sense cap projecte polític sòlid, i només a cops mediàtics i virals, s’han fet un forat en els resultats electorals i per tant institucionals.
A Catalunya això ho hem viscut parcialment amb el procés, on personatges virals de xarxes socials han tingut altaveus i espais mediàtics molt per sobre del que és esperable en una situació de normalitat i de raonable reflexió. Molts d’aquests perfils després hem vist com s’han tornat tòxics o radicals, abans de caure en la irrellevància.
En l’àmbit estatal, és evident que la irrupció tant de Podemos, C’s com Vox, han alterat el taulell polític tradicional bipartidista + perifèrics, i ha generat uns anys on fins i tot s’ha viscut una repetició electoral després d’una moció de censura. Massa emoció per la política espanyola.
Però tot això, que ja venia de baixada abans de la pandèmia (els resultats de C’s-Podemos-Vox ja tenen una mica d’això darrere), salta pels aires de forma encara més estrepitosa per la COVID-19.
L’elector, cansat de projectes al curt, de política a cop de titular, opta a poc a poc per allò que sap que li garanteix saber que vota, que passarà, que li dóna certesa i tranquil·litat: el fet previsible.
La pandèmia ens ha ensenyat que no sabem quin serà el cigne negre1 que ens trobarem en el futur, i davant d’això, i de múltiples situacions i realitats, l’elector deixa de banda els elements més del dia a dia, desconnecta de la política i opta per partits previsibles, que actuaran dins d’uns marges acceptables amb la cosmovisió del món de l’elector. Això ho podem veure de forma dramàtica a Catalunya, però també en altres llocs no tan llunyans com Madrid.
Si al llarg de la campanya catalana, els mitjans ja havien detectat una falta inusual d’interès per la mateixa cursa electoral, durant els quasi tres mesos de negociacions per formar el nou govern, l’interès per les notícies polítiques, o per allò que anava succeint, va baixar de forma dramàtica.
Les enquestes publicades, més enllà dels escons, també reflectia que els electors volien dues coses: que el president fos Aragonès, i que no hi hagués repetició electoral.
Volien normalitat: un president que fos del partit indepe més votat, i un govern que sorgís dels resultats més enllà de trifulgues dels partits.
I és aquest subtil art de ser previsible, just el que fa que en aquelles enquestes Junts sortís més perjudicat de tot plegat. Una cosa era donar guerra pels temes habituals, una de molt diferent era no investir al més votat, com si havia fet de forma previsible ERC durant anys. Fins i tot era acceptable un cert grau de caos per part de la CUP (que no es va produir), però de Junts no, no era acceptable.
El futur polític doncs, entra en un nou cicle que té més elements d’anteriors que no pas novetats. En aquest entorn canviant on les coses passen cada hora, el futur polític no anirà tant per les jugades mestres, els canvis de guió, o les transformacions miraculoses, sinó pel fet de partits i polítics que siguin previsibles dins d’uns marges acceptables, que l’elector tingui certa seguretat en què votant al partit X, aquell partit parlarà dels seus temes, i actuarà previsiblement.
Tot això ens afecta?
És aquesta previsibilitat la que confereix cert marge de maniobra política a ERC i al MHP Aragonès per donar una oportunitat més a la negociació i diàleg amb l’estat.
Al cap i a la fi és el que porten dient i fent durant els darrers anys. Tot està dins d’uns marges previsibles i raonables.
Que per cert, tal com ja vam dir en la Butlleta sobre els efectes dels resultats electorals madrilenys a casa nostra, són ja diversos mitjans de la capital del Imperio2 els que apunten que el PSOE està molt més predisposat a aquesta negociació del que podria semblar, no per convicció, sinó per supervivència veient a ERC com a actor primordial per garantir, o no, la seva estabilitat al gobierno.
També serà aquesta previsibilitat, més enllà del soroll, guerres internes dels socis, i la inestabilitat de la situació sanitària, la que permetrà al nou govern català viure una certa tranquil·litat en el terreny procés: al cap i a la fi, fins ara, han fet/intentat el que van prometre en campanya.
Digueu-li, estimats subscriptors, art de ser previsible, o digueu-li capacitat de ser coherent.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.
Espero que aquest canvi de publicació al diumenge no vagi en contra dels vostres principis religiosos o les vostres responsabilitats respecte les rentadores pendents de la setmana. Però per motius laborals era impossible dedicar temps entre setmana a la Butlleta, i no volia acabant reduint-les.
Gràcies per entendre-ho 🧡
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
Teoria del cigne negre de Nassim Talib
Per descomptat ells ho veuen com una situació de claudicació i traïció. No sé si us sona d’alguna cosa estimats subscriptors.