Talofa! O le Aso Faraile ma ioe, ua toe foi le Bulletin, aua o Aso Sa e mo tatalo ma manava loloa, ma Aso Faraile mo le faʻaaluina o le taimi i soʻo se mea ae le galue.
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana demostrant els vostres coneixement de vulcanologia per xarxes.
🤳 Tema del dia: fets i, no piulades
Va ser el president Montilla qui seguint un lema del president Zapatero va esgrimir, en un acte, una de les seves frases més famoses “Fets, i no paraules”.
Evidentment ni Montilla ni Zapatero es van inventar aquesta afirmació, que prové del llatí “Facta, non verba”, i que segurament coneixeríeu si no fos per la fòbia social que té la nostra societat al llatí.
Sigui com sigui, Montilla feia referència que lluny de tot el foc mediàtic que en aquells dies patia el país per efecte de la maquinària de l’aleshores Convergència i Unió, la seva gestió estava sent més positiva pel país del que es podia llegir a certs mitjans digitals.
El soroll, es deia llavors, és tan elevat, que es genera opinió abans dels mateixos fets.
És el relat, estúpid!
A la butlleta ens encanta analitzar com funciona la generació de relats, així com la confecció del debat públic català i l’histrionisme generalitzat en què ha caigut la política catalana a partir de la pèrdua d’hegemonia de l’espai postconvergent.
Hi ha doncs, dos elements principals que marquen el debat públic i el moviment a xarxes: relat i partidisme.
El primer és fàcil: tant se val el tema o la qüestió, tot es vincula i es filtra a partir del relat que es vol aconseguir, és a dir, qualsevol cosa és favorable al relat que un determinat espai polític vol imposar. Podem resumir-ho així: tot és culpa de la taula de negociació perquè no serveix de res.
El segon és més clàssic: qualsevol qüestió és dolenta si la fa l’adversari, però és positiva si la fa l’espai polític al qual defenses. Això és un clàssic, evidentment, però mai s’havia vist d’una forma tan extrema com s’està veient ara.
La consellera Vergés era super dolenta i gairebé una assassina, però ara tot és culpa de la gent.
Aquests dos elements essencials de qualsevol estratègia comunicativa a xarxes, estan patint un esgotament essencial per culpa de la velocitat de les xarxes i l'histrionisme en la crítica, que fan que qualsevol tema surti de la palestra política de forma ràpida, en qüestió de dies o hores
El principal problema d’aquestes estratègies és la teva credibilitat. Com vam veure en l’anterior butlleta quan parlàvem de la taula de diàleg i els antivacunes, quan tornes la teva crítica totalment histriònica i sense sentit deixa de tenir efecte.
Esperar que passin les coses: aeroports i llei audiovisual
Un dels vicis de la política catalana és no esperar als fets, hem de córrer a tuister a poder dir la nostra, a criticar l’adversari, a fer anar el que sigui a través del nostre relat, dels nostres interessos.
Tenim dos grans exemples aquests dies que poden servir per exemplificar perquè la serenor sempre és la millor de les receptes.
En el tema aeroport, només vam estar a pocs tuits de denunciar que el president Aragonès i tota ERC estaven a punt d’assaltar la Ricarda amb un buldòzer. Per a després, passats els dies, quan el projecte si que estava en blanc i negre, i només era una intenció, sorprendre’ns amb la posició coherent d’un partit que té l’etiqueta d’ecologista i un president que va vertebrar com eix de la seva administració la transformació verda.
La de discussions estèrils que ens haguéssim estalviat d’esperar als fets, i no opinions.
El segon exemple vindria a ser la llei d’audiovisual. Es tracta d’una llei vital per a la supervivència del català com a llengua, donat que cada vegada té més importància tot allò que s’emet via streaming, i aquesta llei, de caràcter europeu, busca el blindatge de les llengües particulars de cada estat membre.
Doncs bé, amb aquest tema no era prioritari la defensa o no del català, el que era rellevant era generar relat, i per tant vam tenir durant hores aquesta mena de piulades:
Espòiler: tota cosa dolenta que passi a Catalunya serà relacionada amb la taula de negociació de forma negativa, és a dir, com ens explica Rahola, qualsevol cosa dolenta és per culpa de la taula, i qualsevol cosa positiva no té res a veure amb la taula.
Era un projecte de llei, ni tan sols estava aprovat, no hi havia fets, només notícies a mitjans, però ja era suficient per opinar, per generar relat, els fets són accessoris.
El problema d’aquesta crítica és que dies després, quan el govern espanyol va retirar la llei i va obrir-se a negociar amb ERC no vam tenir cap piulada de Rahola dient que era un èxit de la taula, ni tan sols informant de la bona nova pel català (ara si calia esperar als fets finals de la negociació).
Tota negociació que es faci a Madrid amb aquesta llei serà un èxit, no de la taula, que no té res a veure, sinó amb la capacitat de pressió i influència dels partits catalans a Madrid, que en coses com el futur del català es veu com el #noatot a Madrid genera RT però res més.
Espòiler: viurem en el futur capítols d’histrionisme a xarxes amb aquest tema, donat que és inacceptable que aquest fet, els beneficis de ser crucials a Madrid, es pugui acceptar així com així. Que els vots i qui guanyi eleccions tingui influència! Mai!
Si aquesta llei contempla, finalment, un percentatge per al català, aquest percentatge serà massa petit. Si contempla ajudes al sector, les ajudes no seran suficients. Qualsevol motiu serà insuficient. L’objectiu és el relat, i no els fets.
De fet, ja s’ha vist la poteta amb això:
Aquella vella tradició catalana de presentar lleis que saps que et tombarà el TC per demostrar que Espanya és molt dolenta per tombar lleis que ja sabem estan fora del marc estatutari.
Podrem cridar molt indignats, mentre els altres fan la feina on toca i com toca, que per desgràcia i per ara, és al Congreso. Però com en tot, llueix més la piulada que el fet final.
Un consell no demanat
Una sèrie de consells no demanats per poder sobreviure a l’exposició a les xarxes:
Esperar als fets, i no a les opinions.
Si un projecte no està redactat, esperar al blanc i negre abans de convocar manifestacions en contra o a favor.
Si una llei està en tràmit, pressionar en el sentit de revertir o influenciar en el punt en el qual trobi, però no donar per fet que serà així tal qual.
Si la producció de safanòries ha patit una davallada, no té per què ser culpa de la taula de negociació. Cada cosa té el seu espai, és complicat, requereix lectura més enllà del tuit, però la vida és així.
I per sobretot, vigila les fonts que consultes, que no et facin passar relat per fet.
Espero que us hagi agradat estimat subscriptors.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.
Després de redactar aquesta butlleta s’ha conegut la notícia de la detenció del MHP Puigdemont. Caldrà esperar fins saber realment com desemboca la situació, però serveixin aquestes línies per enviar tot el meu escalf, tant a ell com a tots els represalitas.
Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)