Els que no fiquen la mà a la caixa
La Butlleta 47
Diuen, estimada audiència, que la postmodernitat comporta que les campanyes electorals ara ja només siguin sentiments. Més concretament, que cal apel·lar als sentiments dels electors, que el rational choose (una pintoresca teoria de politolocos, a partir de la qual els electors, després d’una profunda anàlisi racional de cada candidat i partit, fa una elecció racional del seu vot) està més aviat morta.
En contra d’aquesta teoria tenim l’extrem contrari, la política dels sentiments, en una societat on només el marru el coti i el salseo són rellevants, els polítics han de fer brilli brilli, han d’apel·lar els sentiments dels electors, anar al fons del seu ésser, i mobilitzar-los amb això. En part ja vam parlar-ne en una altra butlleta: les essències.
Però la realitat és tossuda, estimada audiència, i aquestes eleccions catalanes ens estan demostrant que la política, ara mateix, és un gran Bla bla bla bla bla bla bla caca bla bla bla, per una gran majoria del electorat.
L'ús universal del telèfon mòbil i l'hiperpartidisme fan que la majoria d’informació sigui totalment filtrada, sigui totalment de part, i no arribi ni interessi.
Davant d’això, a les eleccions catalanes, els electors dels tres grans partits que poden tenir possibilitats d’arribar a aconseguir la presidència han anat centrant el seu marc en una idea simple, fugaç, un relat, un sentiment, un concepte.
Davant aquest panorama, penso que el més rellevant de tota la campanya va ser un vídeo que va circular tot bon punt iniciada.
En aquell vídeo, uns joves asseguts a una terrassa prenent alguna cosa, explicaven a qui votarien i per què.
PSC: El noi va dir que no coneixia a Salvador Illa, però que votava PSOE perquè eren els de Pedro Sánchez.
Junts: El noi deia que votava KRLS, perquè posava nerviosos als espanyols.
ERC: Una noia, va dir que ella votaria Esquerra Republicana.
Tots els nois van començar a riure, també altres de la taula.
La noia una mica amb cara d’emprenyada va respondre: Voto ERC perquè no tenen corruptes.
Els nois deixen de riure i queden muts.
L’antipolítica que en els darrers temps guanya adeptes al nostre país pronostica com a màxima que no cal anar a votar perquè tots els partits roben.
De fet, una gran majoria de la població veu la política amb certa distància i cansament. Les grans xifres macroeconòmiques no es traslladen del tot a la percepció de la ciutadania sobre l’estat de les coses.
Tot i que no és així, aquell ús universal del telèfon mòbil i l'hiperpartidisme del que parlava al principi, fa que la percepció de la ciutadania sigui que governin uns o altres, hi ha poques diferències en termes de gestió, i més si parlem de partits similars ideològicament.
Els cicles de notícies també han canviat, ara cada dia passa una cosa, una tendència diferent, un canvi sobtat de realitat, els partits tenen seriosos problemes per adaptar-se a aquesta velocitat sense caure en contradiccions.
Aquesta velocitat de les coses, provoca la sensació entre l’electorat que tots prometen coses, però després la realitat canvia.
Per tant, és normal que en aquest escenari de “tots són iguals” per molts electors el fet diferencial d’acabar votant a uns o altres es basi en quelcom tan simple com la base cívica que els partits i els polítics no robin.
Aquest diumenge, doncs, una aposta segura davant les anades i vingudes d’aquesta política i societat sobre accelerada és optar per aquells que no fiquen la mà a la caixa.
Diumenge, tots i totes a la festa de la democràcia.