😶 Avui és un bon dia per...
Butlleta 19 - Ara que ja no tenim eleccions podem divagar...
Oa mai le ataeao. O le Aso Faraile ma matou toe foʻi mai ma se mataupu le taua a maeʻa talanoa e uiga i le lumanaʻi o tagata soifua.
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, una vegada passades les eleccions i sense cap tema candent ni crisi insalvable del dimecres, podem dedicar-nos a una avorrida butlleta de divagació i contemplació.
Si vols arribar fins el final, tardaràs uns 11 minuts en llegir-ho. Més o menys el temps que has gastat aquesta setmana intentant entendre on estan les vacunes, perquè la UE l’ha cagat tant en els contractes per subministrar-les als estats, i perquè ningú no en fa res per solucionar-ho.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Així teniu sensació de que decidiu coses i tot…
😶Tema de la setmana: el fang en la política actual
L’11 de setembre del 2001, mentre el món sencer mirava a la televisió com les torres bessones queien a terra i morien milers de persones, Jo Moore, assessora principal d’un dels ministres de Tony Blair i antiga cap de premsa del partit laborista britànic, enviava un correu a l’equip de premsa “Avui és un bon dia per treure a la llum qualsevol cosa què vulguem soterrar. Les despeses dels regidors?”
A Jo Moore la podem considerar una spin doctor. Però que és un spin doctor? En els seus orígens eren els caps de premsa o assessors polítics que es dedicaven a “explicar” a cau d’orella als periodistes que calia destacar o no de les declaracions dels polítics. Però que evolucionat, són els perfils que aprofiten qualsevol ocasió per treure un rendiment polític, a vegades jugant amb la línia d’allò èticament reprovable.
La política post-moderna, estimats subscriptors.
En la defensa dels spin doctors, cal admetre que això de resumir i destacar coses rellevants comunicativament s’ha fet des del principi dels temps, aquell “vini vidi vici” de Juli Cèsar no deixa de ser això, i en la política moderna tenim molts exemples, per no parlar de les batusses, trampes, suborns i demés circs que a Estats Units han protagonitzat les curses a president des del principi de vida d’aquella república.
Però va ser la forma obsessiva i agressiva de fer-ne ús dels responsables comunicatius de Tony Blair que de cop i volta, el públic generalista les va veure d’una forma tan tan clara que els hi va sorprendre, i alarmar. Aquella forma irritant de comunicació, ràpidament es va expandir pel món, i va agafar un relleu encara més fort en els moviments polítics d’extrema dreta a Estats Units, i ja sabeu, d’Estats Units al món, com tot.
A casa nostra, aquesta tendència també ha arrelat. Un dels millors i més clars exemples el trobem en la campanya del 2006, quan CIU va llençar el ConfidencialCat, un DVD amb un documental molt agressiu i negatiu contra el tripartit. Aquella campanya de fang encara dura en el record dels catalans, amb un run run negatiu d’un tripartit que amb encerts i errors, representava un canvi de poder democràticament necessari.
Curiosament, un dels grans eixos de la campanya del 14F ha estat el “tripartit”. No es podia votar ERC perquè faria un tripartit. Tant era tot el demés, no es podia permetre un tripartit. Sabem que un argument és tendenciós i entra en el marc dels spin doctors i les jugades mestres quan just una hora després de tancar les urnes, el tema ha desaparegut.
Fa ben bé dues setmanes de les eleccions i el tripartit no està per enlloc. Ni en la realitat, ni en les negociacions, ni en el debat. Fum.
Com veuen, estimats subscriptors, a vegades aquesta mena d’estratègies i relats poden perdurar en el temps.
La crispació constant
Des de llavors, alguns partits han patrimonialitzat aquesta mena de crispació constant, que és molt útil per tapar una buidor política i programàtica. Es tracta de buscar una confrontació constant, perquè en la confrontació no calen propostes, no cal anàlisi, no cal crítica… tot és molt més fàcil.
Li diuen populisme, li diuen política de tuister, li diuen trumpisme, política post-moderna… però fet i fet es tracta simplement d’explotar els sentiments, perquè és molt més fàcil anar als budells que fer un raonament racional sobre un tema. És més fàcil fer veure que res va amb tu, que assumir desgastants responsabilitats.
En tot allò complicat, i més en política, existeixen contradiccions, i és molt més fàcil ignorar-les que gestionar-les.
Però estimats subscriptors, no penseu que això és només patrimoni de la dreta. L’esquerra també hi ha jugat hàbilment amb aquesta manera de fer política. Una de les campanyes a la contra més famoses, i efectives, és el tant “si tu no vas, ells tornen”. Per no parlar del terme “casta”.
I perquè tothom la fa anar en menor o major mesura? Doncs perquè els partits no són estructures alienes a la societat com ens volen fer veure, i si la societat premia aquesta mena de missatges amb el seu vot, tothom ha de baixar al fang si vol uns resultats electorals dignes. És la voluntat del poble.
La velocitat de la societat actual no permet matisos, no permet dubtar, no permet 5 minuts de xarrera, només podem fer tuits de 140 caràcters efímers, perquè al cap d’unes hores aquell tuit ja ha desaparegut.
Sempre m’ha agradat una frase de Mark Thompson:
“Tal vegada has convençut al oient que no intentes ensarronar-los com un polític al ús, és possible que desactivin les facultats crítiques que en general apliquem al discurs polític i et perdonin qualsevol grau d’exageració, contradicció o sortida de to”.
Thompson es meravellava amb els candidats polítics que venien d’una tradició política més que destacable, però que de cop i volta insistien en que no pertanyien a cap partit, que estaven lliures de la motxilla que comporta votar iniciatives en parlaments o exercint el poder.
Si no tens passat, si no tens motxilla, si no tens ideologia, pots fer un discurs totalment impregnat de sentiments, i d’aquesta manera, trencar aquestes facultats crítiques de l’electorat versus qualsevol polític. Tot i que portis tota la vida dins l’estructura d’un partit. La figura del “outsider”, que està fora del sistema i que no és com “tots” triomfa arreu.
Quants partits reivindiquen la seva història i trajectòria? I quants candidats es presenten dient que són quelcom nou sense relació amb el passat?.
Al 1993, l’escriptor David Foster va dir que
“El sarcasme, el cinisme, un atiament frenètic, la sospita cap a tota autoritat, la sospita cap a tota limitació de la conducta i una afiliació terrible als diagnòstics irònics d’allò desagradable en lloc de l’ambició no de diagnosticar i ridiculitzar sinó de redimir (...) S’ha convertir en el nostre llenguatge; estem tan dedicats en ell que ni tan sols veiem que es tracta d’una perspectiva, una més entre altres molts punts de vista possibles”.
També és la manera com el populisme penetra en amplies capes de la societat gràcies al descontentament general, a una reducció constant del benestar en els nostres sistemes polítics democràtics.
És una forma de fer política que es mou millor entre la crisi constant en que s’ha instal·lat en termes econòmics i socials el món occidental.
Quan el ciutadà està fins el damunt de tot plegat, veu amb ansietat i negativisme el futur immediat, i que la política convencional no és suficient ràpida generant solucions, la base per penetrar segons quins discursos és enorme.
I així és, com els grisos, els punts de vista i els punts intermitjos van desapareixent poc a poc de l’espai del debat públic, per convertir-nos tots ens uns hooligans en que hem de tenir postures contundents, lapidaries, que càpiga tot en un tuit.
Has d’estar aplaudint als que cremen contenidors perquè “oh pobrets ningú els escolta” o has d’estar desitjant la presó perquè “cremar contenidors és una violència intolerable”. Com si la gent gran o altres col·lectius tampoc tinguessin problemes, o com si la crema d’un trist contenidor fos violència insuportable quan tens a famílies patint desnonaments.
Com si no es pogués estar d’acord en el fons però no en les formes, com si no hagués darrera problemes estructurals més complexos, o com si el problema fos tant simple com uns antisistema amb ganes de gresca que si estomaques tot en ordre i aquí no ha passat res.
La responsabilitat col·lectiva
Qui es llegeix les notícies senceres enlloc de quedar-se només amb el titular? Quantes notícies contradiuen al segon paràgraf el titular?
Quants, estimats subscriptors, heu arribat fins ací? Eh! Eh!.
Els spin doctors són els que eliminen els grisos del debat públic?, o som els ciutadans, que amb les nostres actituds pocs rigoroses a l’hora d’analitzar i filtrar la informació fomentem aquesta mena de política?
No volem populisme, corrupció ni mala pràctica dels nostres polítics, però els recompensem en les eleccions, generant que continuïn amb les mateixes pràctiques i formes de fer. Perquè al final, el més important de tot plegat és això: el vot.
Segurament hi ha una part de cada cosa, perquè com tot, els grisos sempre són el 90% d’una cosa.
I això és la Butlleta, un humil intent de repassar desordenadament coses: per correu electrònic, amb més de 140 caràcters, on cal llegir més de 10 minuts... un intent d’aportar una mica de grisor a tot plegat… i que 68 estimats subscriptors heu decidit, amb dubtós criteri, rebre al vostre correu els divendres.
I ara, minuts musicals:
🦠 Minuto i resultado de la vacunació a Catalunya
Dades ràpides a dia 25/02/21
361.642 de 7.727.000 vacunats 1a dosi. Un 4,69% de la població total.
186.428 de 7.727.000 vacunats 2a dosi. Un 2,42% de la població total.
La reflexió que no veureu a cap mitjà:
I més bones notícies:
🙋🏻♂️El que no veuràs als mitjans
Estrenem una petita secció on m’agradaria anar enllaçant alguns continguts rellevants sobre temes que hem tractat a la Butlleta, per veure, de forma crítica, l’evolució de tot plegat.
Fa uns mesos es va parlar a LaButlleta de la importància de que els indepes estiguessin dins del CGPJ.
Doncs semblava que tindríem un pacte entre PSOE-PP, que fins i tot donaria seients a PNV i ERC. Quelcom històric pel partit republicà.
Però al final els vetos han continuat i ens quedarem sense aquesta obertura de finestres necessària en democràcia:
Cada vegada tinc més clar que cal una reforma en la forma d’elecció, però no com la que proposava PSOE-UP de rebaixar les majories necessàries per fer-ho, sinó introduint límits temporals, per forçar sí o sí als pactes.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Espero que us hagi agradat aquest número 19.
Sense campanya ni crisis insalvables setmanals (que s’ha repetit fins la sacietat que tenien més d’electorals que no pas de realitat), la política diària immediata ens ha donat una treva per divagar sobre la política actual no immediata.
Espero que no hagi estat massa dens i us pugui aportar grisos ;)
Nota: sou 68 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
Si hi ha 68 estimats subscriptors però només 67 ordenats subscriptors i subscriptores, vol dir que n'hi ha un que és un desordenat subscriptor o desordenada subscriptora?