👄Relats, més relats, i 12 consells per mantenir-te alerta davant de manipulacions
Butlleta 32
Hallo! I dag er det søndag, og jeg er sikker på at du allerede fester uten maske. Men for å lese LaButlleta, får du det bedre.
És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, podeu llegir la butlleta amb o sense mascareta.
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana flipant amb els que porten anys reclamant la llibertat dels presos polítics però els volien dins de les presons pel brilli brilli.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
👄Tema de la setmana: relats, més relats, i 10 consells
Són temps de relats. Fins i tot els relats s’han convertit en quelcom molt més important que els mateixos fets.
Un relat no deixa de ser una construcció explicativa d’un conjunt de fets, que ho engloba tot, i que fa de filtre a l’elector per poder interpretar qualsevol esdeveniment polític d’una forma concreta.
Es tracta doncs, d’aconseguir en l’opinió pública una determinada postura a favor o en contra de les coses, fins i tot quan la realitat fa que el relat trontolli perquè no té cap mena de sentit.
Si un relat triomfa entre la població, ja no calen fets, perquè tots els que passin s’adaptaran al relat, i per tant, el partit polític que hagi imposat el seu relat, qualsevol cosa li anirà a favor, sigui la que sigui, fins i tot la més absoluta de les coses en contra. Però també es poden utilitzar a la contra, i aquí arriba el perill.
Tenim molts exemples en la política catalana, però un exemple meravellós són el “sit and talk” i els “presos polítics”. Primer, va ser un tsunami demanant “sit and talk”, fins i tot el president Torra va pactar un text a Pedralbes que anava en aquesta via, però ai, quan el sit and talk va arribar de mà del pacte d’investidura ERC-PSOE ja no era bo.
Durant anys, manifestacions, concentracions, llaços grocs, crits de “llibertat presos polítics”, i en el moment en què aquesta llibertat es produeix, una part de la població (per sort minoritària) no hi estava d’acord. Millor que es quedin dins, que si surten és dolent.
Spoiler: el següent pas és l’amnistia. Tindreu en els dies i setmanes que venen persones demanant-la com si fos l’objectiu únic a tenir en compte. Si s’arriba a assolir, amb aquest o un altre nom, només agradarà si cert partit i entorn pot endur-se el mèrit.
En cas contrari, també serà insuficient i dolent, i per descomptat, en darrera instància, si com amb el diàleg i els presos, l’opinió pública és majoritàriament favorable i estar-hi a la contra només et fa caure en un histrionisme que no s'entén fora de xarxes, es redirigeix cap a què el mèrit d’assolir-ho és propi.
Ho vam veure amb el president Torra sent el primer a voler participar en la taula de diàleg que després ell mateix vilipendiava, i ara amb la resolució del Consell d’Europa, on s’oblida de forma poc elegant de què la presència d’una senadora catalana en aquell fòrum és fruit del pacte d’investidura ERC-PSOE.
El relat diu que només hi ha victòries a Europa, que la llibertat del presos només vindria d’Europa, que només es fa feina a Europa, i clar, el pobre relat aquests dies li costa de treure el cap. La realitat és tossuda.
Aquesta estratègia política no és catalana. Deriva d’una de similar que durant molt de temps és la que ha emprat la dreta i extrema dreta americana contra els demòcrates. Ara també li diuen “guerres culturals”, tot i que no és ben bé el mateix. Ja en parlarem.
Es tracta de fixar objectius agosarats i molt complexos d’assolir, perquè l’altre actor no pugui assolir-los. Així es pot estar en un terreny de demanar coses als altres sense que tu hagis de fer res ni plantejar res. “No ho fan perquè no volen, perquè són covards, perquè tenen pactes obscurs”. No sé si us sona d’alguna cosa. En tot cas, si l’altre actor ho acaba aconseguint, l’evident victòria política queda soterrada per una demanda posterior superior que invalida la victòria precedent. També us sonarà.
Antigament, quan un rival polític aconseguia una victòria, els altres actors es quedaven callats, esperaven i després treballaven perquè la següent victòria fos seva. Ara ja no, ara si el teu rival aconsegueix un gol polític, obres tot un relat per demostrar que allò que ha aconseguit no és una victòria, sinó la més gran de les derrotes.
Tot allò que tu fas són victòries, tot el que fan els altres són derrotes, renuncies. Els grisos, els detalls, els matisos… morts i enterrats!
D’aquesta manera, una bona gestió del relat permet dinamitar qualsevol intent triomf polític de l’adversari, minimitzar-ho, i permet vendre com grans victòries petites victòries tàctiques poc rellevants.
Per això estimats subscriptors, els partits i moviments polítics sense un projecte definit i amb problemes de cohesió i de resultats electorals, centraran la seva acció política en això: amb poc es pot treure molt.
Electoralment aquestes estratègies narratives funcionen espectacularment bé, perquè l’opinió pública cada vegada llegeix menys, s’informa menys, i les xarxes socials no permeten sortir d’una certa bombolla informativa que retroalimenten un missatge concret i continuat. En base a insistir amb el mateix…
Apel·len als sentiments, no a la raó, i en un moment on tot passa ràpid, són grans recursos.
El cost pel país és immens. Polaritzen a la població, converteixen la política en una mena de partit de futbol fangós on els diferents aficionats són incapaços de sortir de la defensa a ultrança del seu posicionament, i per sobre de tot, cauen ràpidament en un populisme que és com ficar sal a la terra.
Per aquesta raó, us proposo alguns consells útils que podeu emprar per intentar no caure en aquesta mena de relats precuinats, i mantenir-vos sanament alerta davant qualsevol intent de robar-vos la cartera:
Llegeix poca premsa i de diferents ideologies. No cal estar subscrit (en el sentit de seguir els seus perfils) a 25 diaris i 14 periodistes, només cal estar-ne a 3-4, i que siguin prou diversos. Jo per exemple tinc com diaris de capçalera NacióDigital, l’Ara, La Vanguardia i l’ABC. Això i el 3/24 o el TN és més que suficient. De fet és massa!.
Llegir les notícies. Els titulars moltes vegades ens poden dur a no entendre que passa. Llegeix poques notícies, però llegeix-les de veritat. Les editorials dels diaris poden ser una versió reduïda interessant. Quasi tots tenen un servei que t’ho envien cada matí, així no has d’entrar al diari.
Si vols llegir que passa a l'Estat Espanyol o a Europa llegeix premsa d'agència, de fora o d'aquí, no un fil de Twitter d'un polític que no ha arribat a res o d'un tertulià estrella. “M’arriben rumors” “Es parla de” ja és indicatiu que et volen robar la cartera.
Fuig d’aquells que t’expliquen tot en 200 caràcters. Les coses són complicades. La Butlleta no ha baixat mai d’uns 56000 caràcters. El títol d'algunes lleis té més de 220 caràcters.
Aquella gent que no pot acompanyar amb fets i proves les seves paraules acaben buscant perjudicar a l'adversari en el terreny moral, perquè aquest no necessita accions que ho acompanyin. Davant això, reflexiona dues vegades sempre que et diguin quelcom, i comprova si és cert realment.
Si encara tens ànims de continuar a Twitter, silencia tots aquells comptes que no tinguin nom i cognoms. Si amagues la teva identitat és per alguna raó, i segurament, al no haver de retre comptes d’allò que diu, tindrà més ganes de fer reflexions poc serenes.
Serenor. No reaccionis de forma immediata a res, per moltes ganes que tinguis de dir al món la teva opinió. Tot passades 24 hores pot ser totalment diferent.
No hi ha cap maniobra política rellevant a l’Estat Espanyol o a Catalunya que passades unes hores o dies no tingui un bon article d’investigació explicant els detalls i com s’ha gestat realment. Troba-la i llegeix-la atentament.
Els bons periodistes, els millors periodistes, no necessiten tenir 8000 seguidors a xarxes, perquè tenen lectors, i focalitzen la seva feina en informar, no en guanyar seguidors.
Fuig d’aquells que no paren de dir que són imparcials o una opinió lliure, no hi confiïs, normalment qui no para de dir-ho és qui menys ho és. Tothom tenim la nostra ideologia i les nostres preferències, no és dolent. Els estimats subscriptors saben de quin peu calço, i d’aquesta manera ja s’esperen la meva cunya publicitària en cada Butlleta, la detecten, riuen si ho he fet amb certa elegància i segueixen llegint. Això és una actitud sana i amatent al llegir sobre política.
No comparteixis missatges o titulars sense context que t’envien en determinat grup de WhatsApp o Telegram. Estaràs sent utilitzat per imposar un relat precuinat.
Realitat tossuda: no tothom està tan enganxat a la política com tu, no tothom està rebent alertes cada cinc minuts de notícies, no tothom està de bon o mal humor a partir de la política, no tothom valora les coses com tu. La realitat és meravellosa: tanca i desconnecta, el món continuarà girant sense tu.
I fins aquí la butlleta d’aquesta setmana, que ja hem arribat a les 1000 paraules.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
Molt interessat. Per reflexionar-hi 🤔 Seguim ✊