🗳 Reflexions serenes de les municipales
La Butlleta 45
Si has arribat fins aquí per navegadors o recomanat, no deixis de subscriure’t a La Butlleta.
I ara, la Butlleta:
🗳 Reflexions serenes de les municipales
Ara que ja han passat les eleccions municipals i tots els opinadors, politòlegs, líders i veïns han explicat perquè ells ja sabien que passaria i perquè tenien raó, m’agradaria compartir amb vosaltres, estimats subscriptors, una sèrie de reflexions al voltant d’aquestes eleccions, i que sincerament, es podrien aplicar a la majoria d’eleccions amb pocs ajustos:
1. El gran perdedor
Sembla que tothom s’ha oblidat que el PSOE ho ha perdut tot excepte Castella La Manxa.
El gran perdedor de la nit electoral és, per tant, el PSOE, i de retruc, la seva sucursal catalana el PSC. Moltes vegades els catalans ens oblidem que no tothom té com a centre polític Barcelona, i sí Madrid.
El PSOE ha perdut tots els seus feus territorials arreu de l’Estat, i el fet de plantejar unes eleccions generals exprés per tapar-ho tot al cap de poques hores, no deixa de demostrar l’evidència de la desfeta socialista.
Sí, l'únic lloc (amb alguna excepció més) de l’Estat on ha crescut és a Catalunya, i sí, tornar a governar Tarragona, Lleida i aconseguir majories en la primera zona metropolitana està molt bé, però no amaga que el cinturó roig cada vegada és més petit, i que el seu rival més immediat, ERC, ha aguantat en tota aquesta primera corona, i que l’entrada de PP i Vox no li posarà tan fàcil fidelitzar el seu votant més espanyolista, com ho ha fet amb C’s.
El gran trofeu de Barcelona, no existirà (a no ser que hagi algun pacte doble-triple-mortal). El PSOE no governarà cap gran capital espanyola per primera vegada en dècades.
I la situació post eleccions generals pot obrir la caixa dels trons a Ferraz.
2. Les enquestes si han encertat
Un dels principals problemes dels politòlegs, és que s’han convertit més en advocats (aquells que utilitzen tot l’entramat legal per defensar als seus clients), que no pas en analistes (observar i analitzar la realitat de forma objectiva).
Així, assistim a lectures surrealistes i en molts casos curioses de les enquestes. Una eina que continua sent la més poderosa per establir estratègies polítiques, i també per influenciar en l’electorat.
Un servidor de tots vostès, per sort o desgràcia, repassant enquestes de fa mesos, realment deien tot el que ha acabat passant, però per descomptat ni jo ni d’altres ho van saber veure clar, perquè estàvem imbuïts per un relat i retòrica que en l’actualitat s’ho menja tot.
I això porta a:
3. Els mitjans continuen tenint un pes decisiu
Les principals televisions, diaris i digitals continuen tenint un pes decisiu en cada nova elecció.
Només cal veure les portades, els titulars, i les manipulacions més o menys encobertes de la realitat per adonar-nos.
L’elector té una tendència natural a consumir aquells continguts que li donen raó en les seves posicions ideològiques, i tot i que ens agradaria que LaButlleta o que Twitter fos un contrapès, LV traient Maragall d’una fotografia o les editorials durant mesos de crítica a segons quin partit generen un estat d’opinió i unes profecies autocomplertes.
La voluntariosa feina de militants i electes locals no pot tapar la piconadora que són els mitjans en la construcció del relat i generació d’opinió.
No tenir mitjans afins és la mort política.
4. Es vota a la marca, no al candidat
Qualsevol candidat pot sentir-se ofès en adonar-se que realment tret de grans ciutats o de pobles, en les ciutats mitjanes-grans on viu el 70% del país pesa molt més la marca que els candidats.
Sí, cartells amb cares de candidats per tot arreu, discursos abrandats, fotos i més fotos, però ja es podria ficar una cabra, que en la majoria dels casos, el resultat seria molt similar.
La bona feina municipal té premi, en efecte, però ha de sobreeixir de forma notable per aconseguir-ho, d’altra manera el pes de la marca ho supera tot.
Només cal mirar les enquestes, i adonar-se del poc o nul coneixement que té la ciutadania de la majoria dels candidats arreu. Però els partits, suposo que per animar la tropa, continuen apostant pel camí curt del candidat somrient que ningú coneix.
Ja no entro en el coneixement que té la ciutadania dels números 2-3-4-5 d’una llista electoral.
5. Som una democràcia delegativa
Som una democràcia delegativa: votem per delegar la cosa pública a algú que està disposat a fer-ho, i quan un delega una cosa, és perquè no se’n vol ocupar.
La majoria de la població vota marques perquè dona un marc conceptual fàcil d’entendre: voto al partit X perquè més o menys sé com actuarà o simplement perquè són els meus.
Els spin doctors fallen en el moment en què la realitat és que no tens una societat pendent de la darrera notícia, o canviant d’opinió perquè el líder de torn ha fet unes declaracions.
La subtilesa de la gota malaia dels mitjans, la política de pactes, l’elecció de temes, o les grans decisions sectorials solen tenir més impacte al llarg del temps.
Si aconsegueixes representar i potenciar els valors i tarannà que els electors relacionen amb tu i els hi fa votar-te, ja tens mig camí fet.
6. Els partits continuen important
Fins i tot els partits que s’emporten una bona hóstia electoral, si són partits amb una bona estructura, i se centren a treballar la seva organització internament, solen acabar tenint millors resultats i sent més resilients a llarg termini.
Aquells que no cauen en la idea errònia que el partit tradicional és una eina caducada, que es centren a enfortir-se internament a tots els nivells territorials, acaben sent instruments més estables.
Els invents mediàtics, el candidat famós de torn, o els focs artificials tenen una curta durada. Exemples com Podemos o C’s en són una bona demostració.
7. Mobilitzar als abstencionistes
El principal error d’aquestes eleccions és confondre abstencionistes amb desmobilització.
Un abstencionista és aquell que ha de passar una cosa molt molt greu com perquè es comenci a plantejar anar a votar, i ni així. Només hi ha dos casos que han aconseguit aixecar del sofà a l’abstencionista clàssic: el 155 i celebrar eleccions un laborable i les seves corresponent hores que has de deixar la feina per anar a votar.
Tret d’aquests dos moments, és pràcticament impossible. Algú que no té cap mena d’esperit cívic, o que per pròpia convicció no pensa votar, no ho farà per una crida del partit de torn o una campanya institucional.
Només hi ha una cosa més complicada en política que fer anar a votar a un abstencionista, i és fer anar a un abstencionista jove.
Per contra, el que ha passat, és que hi ha hagut una mobilització dels partits en clau estatal: la campanya a mitjans d'àmbit estatal de primera volta de les generals i d’acabar amb el sanchisme i el seu model comunista-etarra.
També uns aires de tornar a terreny segur, de tornar al bipartidisme clàssic. En efecte, tot un frame molt estatal.
I, en canvi, el votant més indepe, potser veient que les coses tampoc no anirien tan malament segons les enquestes, es va quedar a casa, perquè tampoc estava especialment en tensió.
8. Confusions
El principal error que es repeteix contínuament en política és confondre el que un vol amb què passa realment.
Queda molt fàcil dir que això és votant indepe que vol més canya, però ERC no ha perdut gaire suport en zones clàssicament molt indepes, sinó en grans ciutats, allà on el relat, el frame de què anaven les eleccions, estava marcat i prefixat en termes de primera volta, i que segur que afecta el tema independentista, però no seria prou.
La mobilització o no dels votants va de 20 motius, no d’un en particular, i segurament respon a moltes altres qüestions que no només un tema que tothom troba, per desgràcia, evident els motius pels quals no avança.
Conclusions
Al final, en temps de societats líquides i polarització, en política s’acaba emportant el gat a l’aigua els partits que aconsegueixen mobilitzar als seus propis votants.
I aquests només es mobilitzen a través d’encertar els temes, passions i identitats que més els interessen.
Quins són? aquí la clau de llegir correctament i sense partidisme les enquestes, aquí la clau de l'èxit a les ja eleccions vinents del juliol.
Serà el sol i la platja un motiu més fort d'abstencionisme que no pas altres temes estrictament polític?
No tothom viu amb tanta passió com vosaltres, estimats subscriptors, la política.
I si heu arribat fins aquí, no us costa res un cor per donar amor a la Butlleta, el vot nul que més us agrada ;)