⚡️Majoria de la investidura o caos
Butlleta 36
Сәлеметсіз бе! Мен сені сағынғанымды білемін, мен империяның астанасындағы цирк туралы айтуды тоқтата алмадым.
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 5 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana cridant “tots amb la Presidenta” per xarxes socials.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:
⚡️ Tema del dia: majoria de la investidura o caos
La votació-circ d’ahir sobre la reforma laboral realitzada al Congreso és molt més rellevant del que pot arribar a semblar.
El PSOE sap que les eleccions que venen no es jugaran en els relats histriònics de Casado davant vaques o porcs, sinó en l’economia, l’atur i el cost de la vida.
Per això, una reforma laboral que pugui millorar els números econòmics, i mantenir serens patronal i sindicats, era tan vital per al gobierno, i en especial per Yolanda Díaz.
A l’hora d’afrontar aquesta reforma laboral hi havia dos camins possibles:
La majoria de la investidura, és a dir, anar més enllà amb els perifèrics.
Una reforma tímida, però amb el consens de patronal i forces vives.
L’esperit tecnocràtic del PSOE; i la predilecció per al “consens”, que per entendre-ho bé, un català podria traduir-ho per la “unitat” que tant s’utilitza com a valor polític per tapar-ho tot entre l’independentisme, sembla que van imposar-se.
Podemos, que està perdent tota representació fora de les zones perifèriques del sistema polític espanyol, va veure que era jugar-se-la, i per això va intentar fins l’últim moment que el PSOE acceptés algunes de les propostes que ERC-Bildu-PNV posaven sobre la taula. Però no.
No només era pel “consens”, també el PSOE va veure clar la jugada: que Yolanda Díaz, que ha estat en els darrers mesos presentada com a l’esperança de l’esquerra espanyola, veu com aquesta aura cau ràpidament, no només pels efectes demoscòpics, també perquè ella mateixa va prometre una derogació que no s’ha produït, i que a sobre, la mateixa reforma està rebent el suport de la “casta” contra la qual havia de lluitar i canviar-ho tot.
A més, Sánchez també podia enviar un missatge entre línies a la seva majoria de la investidura: hi ha majories alternatives, no sou necessaris, i, per tant, deixeu de plantejar problemes, canvis i compromisos a cada votació important.
Molts sectors del PSOE no se senten gens còmodes negociant amb partits com Bildu o ERC. No és cap secret.
Tot això en el seu cap devia ser una gran jugada mestra, però ha arribat la realitat:
Per aconseguir tirar endavant una llei rellevant, s’ha hagut de fer una suma de votacions que ha portat al sistema parlamentari espanyol al límit, i ha generat més desgast que beneficis en termes polítics.
Més enllà de si la reforma serà bona o dolenta, cal admetre que Podemos no la pot vendre com la defensa de la classe treballadora que volia, i el PSOE tampoc podrà vendre el “consenso” que tant buscava.
I llavors entra en joc Casado.
Una oposició com la del Partit Popular, que mai falla, va donar els ingredients que faltaven per convertir l’aprovació d’una llei destacada en un circ.
No està clar si el diputat del Partit Popular va votar malament o va ser un error, però està clar, que van haver diputats que van trencar la disciplina de vot, i que la mesa del Congreso no va permetre al diputat donar explicacions.
Hi ha base suficient perquè això acabi sent un circ judicial considerable.
Tornem: perifèria o caos.
L’element rellevant d’ahir, doncs, és veure com de forma estructural, aquest gobierno no pot tirar res endavant amb certa teca sense la majoria de la investidura, és a dir, els perifèrics.
Una lliçó que potser el PSOE té més clar, o com a mínim Salvador Illa, que aquest matí ja feia declaracions en el sentit que aquesta votació no calia vincular-la ni a la taula de diàleg ni a l’estabilitat de la legislatura a Madrid.
Vaja.
Justament el contrari de les amenaces velades (o força directes) dels darrers dies sobre ERC perquè canviés el seu vot.
Per acabar.
ERC pot tenir molts defectes com a partit, però té una trajectòria molt amplia d’estar en “contra” de la corrent dominant, és a dir, l’estratègia d’amenaça que s’ha vist desplegada patèticament aquestes darreres setmanes no és quelcom que pugui fer gaire a un partit acostumat a aguantar pressings per part d’hegemonies mediàtiques molt més considerables que la de PSOE o Podemos.
En les setmanes vinents veurem cap a on tira tot plegat, la legislatura fa oloreta a fase de finalització.
I fins aquí, la petita butlleta d’avui…
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Nota: sou 73 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
Un plaer poder tornar-te a llegir.