🐄 La culpa és de la vaca
Butlleta 37
Салом! Ниҳоят ҷумъа ва ду ҳафта бо оромӣ.
És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 8 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana pensant en com gestionareu el principi de curs de l’any vinent.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:
🐄 Tema del dia: la culpa és de la vaca
Avui, estimats subscriptors, comencem amb un petit relat:
Fa força temps, en un remot país, algú va tenir la feliç idea d’augmentar les exportacions de cuir, però hi havia un problema: els principals socis comercials no compraven aquell cuir per la seva baixa qualitat.
El ministerio de la cosa va procedir a demanar a una consultora que analitzés on estava el problema d’aquesta baixa qualitat.
Va anar més o menys així:
El consultor va parlar amb fabricants de cuir de tot el país, aquests li van respondre que la culpa de la mala qualitat del cuir era dels adobers, que no feien bé el procés.
Llavors, el consultor va anar a visitar als adobers, i aquests li van dir que no, que la culpa de la mala qualitat del cuir era dels escorçadors, ja que com treuen més diners amb la carn que amb el cuir, aquests el tracten malament.
Consultant als escorçadors, aquests van afirmar al consultor que en realitat la culpa no era seva, sinó dels ramaders, perquè marcaven de tal manera a les vaques que la seva pell perdia molta qualitat.
Amb una paciència infinita, el consultor va visitar desenes de ramaders, i aquests li van dir que la culpa no era seva, que les vaques es fregaven massa sovint amb els filferros i tanques, fent malbé la pell.
En el seu informe final, el consultor va concloure: la culpa és de la vaca, que són bledes.
Aquesta història no és meva, es tracta d’una d’aquelles històries que pots llegir en molts llibres sobre lideratge, de fet a Amazon n’hi ha versions per tots els gustos.
Ja fa anys, quan algú comença a donar-me excuses de mal pagador sobre alguna qüestió, o veig com alguns polítics fan un triple salt mortal per desempallegar-se de la responsabilitat d’alguna cosa, dic en veu alta: la culpa és de la vaca!
Tornem. Que les vaques bledes també tenen presència en el nostre país.
Aquesta setmana hem vist una aplicació en tota la seva magnitud, i és que la Presidenta del Parlament ha volgut esquivar una contradicció política acumulant vaques en el seu despatx.
No m’interessa comentar en sí els fets, ja que són evidents i no aportarem res al debat que no s’hagi dit ja.
L’interessant és veure com s’ha anat generant “culpes” dels altres per justificar una contradicció.
Aquest cas és especialment rellevant per analitzar com funciona la generació de relats, i perquè tenim molt a prop en el temps com ho va gestionar Roger Torrent, l’antic president.
En el seu cas va assumir tota la responsabilitat, i va ser molt directe amb els arguments per prendre la decisió, en cap cas va escapolir-se ni va intentar culpar a d’altres de les seves pròpies decisions.
Anem a pams.
En un primer moment (fabricants de cuir), el relat generat per la presidenta va ser al voltant de la seva persona. Assumint que els altres partits li farien una campanya tan menyspreable com la que va patir Roger Torrent, les xarxes es van inundar amb un #TotsAmbLaPresidenta.
Però la campanya no es va produir, al contrari. No tenien la culpa els altres.
Després (adobers), es va voler centrar en el fet que la culpa era justament del represaliat, perquè no volia dimitir i només buscava fer mal a la presidenta. Tampoc va funcionar per motius evidents.
Llavors, en la següent estació (escorçadors), miren d’implicar a tots els actors, per allò de “és que tots es barallen tots són iguals” i es va argumentar que s’havia d’acatar per culpa dels precedents de Roger Torrent. Aquest argument era “arriscat”, perquè en un discurs “peculiar”, l’actual presidenta havia promès fer tot diferent de l’antic president.
Una nova contradicció que tampoc va funcionar per motius obvis.
Així arribem al següent punt (ramaders), on es va voler fer una mena de clau de judo: jo desobeeixo si tothom ho fa, és a dir, socialitzo les responsabilitats, i busco que amb la negativa dels altres, jo ja tingui justificació.
Però tampoc va funcionar.
Així arribem al darrer punt (les vaques), on simplement la presidenta ha vingut a dir que ella no va fer res, que tot ho van fer els funcionaris, i per tant, són els culpables.
I exacte, com els funcionaris no es poden defensar…
En conclusió: la generació de relats en arbre és una estratègia molt habitual per part de la dreta, no només catalana, també de la majoria de països.
És una estratègia que es basa en una que ja hem comentat alguna vegada: demanar coses a l’adversari, per quan accedeix, demanar-ne més, i buscar que sigui l’altre el que digui que no.
Es va veure en la negociació de la investidura d’Aragonès, cada vegada que s’accedia o es solucionava un punt, arribava un altre que era més complex d’acceptar.
La societat catalana tenim una tendència evident a generar herois o traïdors a una velocitat considerable. Això fa que aquesta mena d'estratègies funcionin força bé, i que els partits hagin de calibrar d’acord amb elles.
Ajuda molt un control de mitjans i una tendència al “polemitisme” constant.
Durant el procés, hi ha hagut moments que era més rellevant qui era el “culpable” que no pas una anàlisi acurat que havia passat i per què. Quelcom que provoca que no es pugui avançar de forma clara.
La utilització d’aquesta mena de relats i estratègies també marquen la diferència entre formes de fer política, i la intenció real dels seus executors.
L’assumpció de responsabilitats, les dimissions i els canvis solen ser un bon antidot contra el populisme, una bona entrada d'energia en un sistema democràtic, i una demostració que el partit que ho practica mira al llarg termini.
Hi ha bons exemples, com Roger Torrent en el seu moment, dient la crua veritat tot sabent que tindria una gran campanya electoralista a la contra. Però també d’altres exemples:
En canvi, que la culpa sigui de la vaca, només predisposa a un debat poc seré, i a una predisposició al curt termini, la base d’un projecte polític en una persona, i actuar més a partir de l’impacte electoral que no pas en la construcció de majories polítiques sòlides.
El regat curt, que li diuen.
La tasca tant de la premsa com de la ciutadania és estar amatent a aquesta mena de jugades i relats, ser crítics, i actuar en conseqüència en el moment de plantar-nos amb un sobre davant d’una urna.
Per acabar, més enllà de relats, els polítics electes no deixen de ser el reflex de la societat, som nosaltres amb els nostres vots qui premiem o castiguem aquestes estratègies i formes de fer.
I fins aquí, la butlleta d’aquesta setmana.
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Nota: sou 73 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)
La butlleta 2 setmanes seguides? Ens aviciaràs! I serà culpa de la vaca!