🔥Quedar-se fora de joc i l’estètica del relat
Butlleta 31
Xin chào! Chủ nhật tốt lành. Sau khi hít thở sâu, đã đến lúc đọc.
És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!
Tranquils estimats subscriptors, que avui parlarem d’un tema refrescant i del que mai parlem en a la Butlleta: indults i populisme!
Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu tardat aquesta setmana en intentar enganxar una cullera al vostre braç després de la vacuna… spoiler: si ho heu aconseguit, feu-vos un favor en forma de dutxa.
Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:
Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.
🔥Tema de la setmana: quedar-se fora de joc i l’estètica.
El 2017, en una entrevista a The Guardian, Brad Parscale, el cap digital de la campanya de Trump a la presidència d’Estats Units, va desvelar que havien enviat prop de 50.000 anuncis diferents cada dia a través de Facebook.
No es tractava que tothom rebés un anunci de Trump, es tractava que tothom rebés un anunci on Trump et deia el que tu volies sentir. Per exemple, si estaves en quatre grups dedicats al macramé, tindries un anunci on Trump et parlarà de la importància del macramé com pilar bàsic per fer Amèrica gran de nou.
A través de les xarxes socials, Trump coneixia perfectament el que els seus votants més fidels volien sentir, i alimentant-los de forma constant amb missatges i relats molt concrets, aconseguia la seva fidelitat màxima, fent doncs, de l’espai públic no un lloc de trobada de diferents, sinó simplement un camp de batalla on llençar als seus fidels en contra de tot allò que no entrés dins del seu marc discursiu.
Tot aquest funcionament del populisme, que ens pot semblar molt llunyà, ho hem patit a Catalunya d’una forma diferent, però amb unes bases similars.
La importància del relat ha arribat a tal punt, que una part de l’electorat penalitza aquells partits polítics que prenen decisions que puguin anar-hi en contra, és més penalitzant prendre una decisió que estigui fora del marc discursiu que no pas no fer res.
De fet, en aquesta forma de no fer política, és més rellevant un bon titular, que es pugui compartir contínuament entre els fidels, que no pas un fet real i tangible. A Catalunya això ho hem vist amb el procés, a banda i banda de l’espectre polític.
Aquest relat, bàsicament, és que la independència de Catalunya és factible sense costos, ràpida de fer, que es pot fer ara i aquí, i que no es du a terme pel simple fet que unes persones i partits concrets no volen, per manca de valentia, valor o per obscurs pactes amb Espanya a canvi de diners i poder. Ja hem votat, ja hem guanyat, no ens volen donar la victòria.
A l’altra banda, el relat és encara més esfereïdor, tot això de la independència és només un fet criminal, perquè va en contra de la democràcia i l’estat de dret, no és un problema polític, és un problema d’ordre públic, per tant, els jutges han d’actuar i de forma contundent, qualsevol que no estigui d’acord en aplicar la màxima contundència judicial en veritat és coautor d’aquest intent de trencar Espanya i les lleis, i per tant, és un traïdor.
Aquests relats funcionen molt bé en moments de guerra cultural, de gran tensió, on les emocions no permeten un debat serè, i troben el seu espai ideal en les xarxes socials, on un exèrcit de trols i persones anònimes poden dedicar-se a repetir-ho contínuament.
Com arriben aquests relats, sense ser filtrats, als mitjans tradicionals i per tant surten de bombolles i generen relat real entre la població?
Doncs perquè els mitjans tradicionals estan en crisi, i tot i saber que espais com Twitter no representen la realitat, intensifiquen les seves estratègies per poder ser mencionats també en xarxes. Fins i tot el programa de televisió més modest té un # on comentar el programa, i moltes tertúlies polítiques acaben apareixent tuits en la part inferior.
Els partits polítics doncs, pensen que han d’actuar dins d’aquesta estètica, no fer política, sinó titulars. El bloqueig en blocs, tant de la política espanyola com catalana, no deixa de ser resultat d’això. Fins que s’han adonat que l’opinió de martadui1714 no representa al comú per molt que faci 200 tuits al dia.
Si als partits els hi penalitza fer política, per què fer política? Si als mitjans el penalitzar ser crítics, i generen més clicks amb titulars estètics, per què fer periodisme? Si fer un tuit dient que et sembla bé quelcom que està fora del relat et comporta escarni públic, per què no criticar-ho tot i avall?
El problema de tot això, és que aquesta manera de no política, pot funcionar un temps, però no per sempre. En el nostre cas, la pandèmia ha estat un revulsiu, un toc d’atenció en què allò del dia a dia és vital per complir la missió real de la política: millorar la vida de les persones.
Un exemple que m’agrada molt és aquest:
Alguns partits a banda i banda no tenen projecte polític, i costarà que en tinguin, perquè sortir del relat estètic i començar a fer política pot provocar disputes, inestabilitat i fer implosió a les mateixes organitzacions. Les contradiccions són inassumibles per ells.
Ho estem veient en l’espai de Junts, on qui fa un comentari fora del relat oficial queda immediatament fulminat: pots fer el que vulguis, prendre decisions en contra del relat, però de cap manera dir-ho de forma pública.
Però la política, que és com l’aigua i troba sempre totes les escletxes per continuar endavant, amb el poder dels vots del comú en sendes eleccions, ha reviscolat a banda i banda, i ha fet aflorar les contradiccions deixant en fora de joc a alguns espais polítics i opinadors més abrandats.
Aquest quedar en fora de joc comportarà una virulència com no s’havia vist fa temps. En articles que segurament seran vomitius, i en acusacions i turmentes contra líders polítics i partits que ens faran tancar xarxes. Hi haurà molta traïció, molt d’autonomisme, molt de renúncia…
Però no us deixeu enganyar estimats subscriptors, només serà part de la bombolla, en el món real, el risc dels actors prenent decisions, serà ben vist i valorat. En els indults teniu un bon exemple:
No deixa de ser curiós pensar en aquells que s’hi han mostrat més bel·licosos, i com a poc a poc, han hagut d’anar variant aquesta estratègia cap a posicions més neutres. A Catalunya, segons quins espais han passat de dir que els indults eren una traïció a reivindicar-los com un triomf, no sense costos en contradiccions entre la seva parròquia:
El Partido Popular de Casado, veu com ha convertit una decisió impopular de Sánchez, en una decisió acceptable i fins i tot desitjable. Que empresaris, bisbes, barons regionals populars i en definitiva, la base teòrica i tradicional del PP hagi abandonat a Casado no deixa de ser rellevant en aquest sentit.
De fet Sánchez ha passat de voler fer aquesta operació d’amagatotis, a acabar al Liceu fent un gran acte de propaganda: fer política li està anant bé també electoralment.
Els indults són clarament insuficients, caldrà insistir i continuar en l’amnistia, per també poder acabar amb el patiment dels més de 3000 represaliats, però és un pas, un desgel, un començar a fer camí dins de la política on només hi havien jutges, i en efecte, aquest tornar a la política serà molt millor rebut del què ens podem arribar a pensar per un comú cansat de retòrica, i ansiosa de fets.
Als Estats Units, a Catalunya, fins i tot a Espanya, el populisme sembla que està començant a deixar pas de nou a la política. Aquella que no queda bé en un tuit, aquella que deixa fora de joc a partits sense projecte polític, als que només critiquen, als que no assumeixen cap responsabilitat però són la veu veritable del poble.
Sembla, de moment, que la política que estava hibernada torna a sortir de la cova. Veurem si acaba fent camí o només ha estat una petita excursió.
I fins aquí la Butlleta número 31!
🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?
Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.
Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)