💔L'idioma espanyol està en perill
La Butlleta 42
L’espanyol és el segon idioma amb més parlants natius del món, i el quart en nombre de parlants. 460 milions de parlants natius d’espanyol i al voltant de 500 milions de parlants en total. A més, 21 països el tenen com oficial, i molts altres països com cooficial en algunes de les seves regions.
Amb aquests números, no deixa de sorprendre la virulència i contundència amb què polítics, intel·lectuals i opinaries en general parlen diàriament de com l’espanyol està en perill per la “pressió” del català.
El català, una llengua que arriba a poc més de 9 milions de parlants natius, i uns 12 (tirant a llarg) de parlants totals.
Més enllà del factor purament “anticatalà”, que ja sabem que ho impregna tot, i generar una guerra cultural per guanyar vots apel·lant a les més internes de les passions d’aquells que estimem molt les banderes, qualsevol argument és realment ridícul en aquest sentit.
Però certament que si hi ha un run run en moltes capes de la població espanyola sobre aquests suposats perills per a l’espanyol. Perceben que la seva llengua nativa està patint turbulències.
Aquests sentiments, són un factor que moltes vegades deixem de banda i no tenim present per entendre la irracionalitat en contra del català de persones que en principi són assenyades i amb quantitats de sentit comú acceptables.
L’espanyol mitjà, aquell que els agrada anomenar “español normal y corriente” veu com el seu cosmos lingüístic està canviant a gran velocitat, i on fa uns anys el bilingüisme es veia com quelcom “modern i desitjable” està passant les línies vermelles identitàries d’aquells que ja comencen a tenir una edat.
El ciutadà comú veu com alguns altres espanyols, els més adinerats, utilitzen ja fa temps l’anglès com llengua vehicular per a l’ensenyança dels seus fills, o el francès o l'alemany en escoles on acaben estudiant les elits de les grans ciutats. Fins i tot molts alumnes de tota classe i condició social, en diferents comunitats autònomes, estan sent educats en el bilingüisme.
Mentre la pugna era espanyol vs. català/basc/gallec/asturià/lleonès/etc i, per tant, el bilingüisme significava de forma tàcita una disglòssia o substitució parsimoniosa de l’idioma petit per l’espanyol, el bilingüisme era desitjable, quan l’anglès si competeix en igualtat de condicions amb l’espanyol, llavors les alarmes es disparen.
També veuen la penetració de l’espanyol “llatinoamericà” en la seva vida diària, que per descomptat es vincula a elements negatius, forasters i no propis. Només cal entrar en un doblatge latino i veure els comentaris d’espanyols indignats perquè no està en la variant de la llengua que ells volen.
Més indignació: en els concerts de Nadal de la canalla, no només s’ha deixat de cantar el “pero miran como beben les peces en el río”, sinó que els nens canten el Burrito Sabanero amb accent americà i se saben nadales peninsulars típiques però en anglès, per influència de les pel·lícules nadalenques americanes.
La creixent popularitat de plataformes en línia i xarxes socials en les quals l'anglès és la llengua principal desincentiva l'ús de l'espanyol entre els joves i, en el cap d’aquestes bones persones, fomenten el seu declivi.
Durant dècades, polítics espanyols han esgrimit un malson: no poder anar a fer de metge a Catalunya per no saber parlar català. Ara aquest malson és ben real, però no passa a Sant Boi de Llobregat, passa a Móstoles, on la creixent influència de l’anglès en el món, especialment en l'àmbit laboral i mitjans de comunicació, fa que en moltes feines qualificades l’anglès sigui requisit indispensable.
Però la destrucció del castellà afecta a moltes altres capes de la societat: a la botiga de sempre no només s’escolta el castellà. La creixent globalització i l'augment de la migració internacional porta a l'adopció de llengües estrangeres en lloc de l'espanyol en algunes àrees on abans era predominant.
Van a la perruqueria i els hi responen en un espanyol clarament americà, però la persona que talla alegrement cabells es gira i explica en perfecte guaraní als altres clients els xafardejos del dia. Igual passa a la botiga 24 h de la cantonada, et diuen quelcom que a poc no s’entén, però el senyor que atén parla perfecte urdú amb algú per telèfon.
Truquen a un servei d’atenció al client i li responen amb un accent que els hi costa entendre, és espanyol, però no el bo, que és el seu.
Entren una estona a twister i veuen paraules com woke, mood, beef… no entenen res.
La zona de confort retrocedeix al mateix ritme que retrocedeix el monolingüisme espanyol. Aquell seré monolingüisme espanyol es trenca, i amb ell, es trenca el més íntim, allò essencial.
De moment, s’ha traduït en una virulència contra el català i d’altres llengües (sempre més petites i més dèbils), potser en pocs anys es traduirà en una empatia més considerable amb aquestes petites llengües, en estar “vivint” en les seves pròpies carns el que un parlant del català fa dècades que experimenta en la seva vida diària, que veu com a poc a poc va sent dominada per altres llengües que no són la seva nativa.
L’espanyol no està en perill, està en perill un monolingüisme d’un espanyol particular molt especial, una visió de com ha de ser l’espanyol i com s’ha de parlar, que la globalització ja no permet imposar tan alegrement com fins ara.
I fins aquí, la butlleta d’aquesta setmana.