Diuen, estimada audiència, que la postmodernitat comporta que les campanyes electorals ara ja només siguin sentiments. Més concretament, que cal apel·lar als sentiments dels electors, que el rational choose (una pintoresca teoria de politolocos, a partir de la qual els electors, després d’una profunda anàlisi racional de cada candidat i partit, fa una elecció racional del seu vot) està més aviat morta.

En contra d’aquesta teoria tenim l’extrem contrari, la política dels sentiments, en una societat on només el marru el coti i el salseo són rellevants, els polítics han de fer brilli brilli, han d’apel·lar els sentiments dels electors, anar al fons del seu ésser, i mobilitzar-los amb això. En part ja vam parlar-ne en una altra butlleta: les essències.

Però la realitat és tossuda, estimada audiència, i aquestes eleccions catalanes ens estan demostrant que la política, ara mateix, és un gran Bla bla bla bla bla bla bla caca bla bla bla, per una gran majoria del electorat.

L'ús universal del telèfon mòbil i l'hiperpartidisme fan que la majoria d’informació sigui totalment filtrada, sigui totalment de part, i no arribi ni interessi.

Davant d’això, a les eleccions catalanes, els electors dels tres grans partits que poden tenir possibilitats d’arribar a aconseguir la presidència han anat centrant el seu marc en una idea simple, fugaç, un relat, un sentiment, un concepte.

Davant aquest panorama, penso que el més rellevant de tota la campanya va ser un vídeo que va circular tot bon punt iniciada.

En aquell vídeo, uns joves asseguts a una terrassa prenent alguna cosa, explicaven a qui votarien i per què.

• PSC: El noi va dir que no coneixia a Salvador Illa, però que votava PSOE perquè eren els de Pedro Sánchez.

• Junts: El noi deia que votava KRLS, perquè posava nerviosos als espanyols.

• ERC: Una noia, va dir que ella votaria Esquerra Republicana.

Tots els nois van començar a riure, també altres de la taula.

• La noia una mica amb cara d’emprenyada va respondre: Voto ERC perquè no tenen corruptes.

Els nois deixen de riure i queden muts.

L’antipolítica que en els darrers temps guanya adeptes al nostre país pronostica com a màxima que no cal anar a votar perquè tots els partits roben.

De fet, una gran majoria de la població veu la política amb certa distància i cansament. Les grans xifres macroeconòmiques no es traslladen del tot a la percepció de la ciutadania sobre l’estat de les coses.

Tot i que no és així, aquell ús universal del telèfon mòbil i l'hiperpartidisme del que parlava al principi, fa que la percepció de la ciutadania sigui que governin uns o altres, hi ha poques diferències en termes de gestió, i més si parlem de partits similars ideològicament.

Els cicles de notícies també han canviat, ara cada dia passa una cosa, una tendència diferent, un canvi sobtat de realitat, els partits tenen seriosos problemes per adaptar-se a aquesta velocitat sense caure en contradiccions.

Aquesta velocitat de les coses, provoca la sensació entre l’electorat que tots prometen coses, però després la realitat canvia.

Per tant, és normal que en aquest escenari de “tots són iguals” per molts electors el fet diferencial d’acabar votant a uns o altres es basi en quelcom tan simple com la base cívica que els partits i els polítics no robin.

Aquest diumenge, doncs, una aposta segura davant les anades i vingudes d’aquesta política i societat sobre accelerada és optar per aquells que no fiquen la mà a la caixa.

Diumenge, tots i totes a la festa de la democràcia.

Suscríbete ahora

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, no parlarem de la investidura de Pedro, que ja prou teniu amb els opinòlegs de torn…

• Si vols arribar fins el final, tardaràs uns 6 minuts en llegir-ho. Més o menys el temps que segons RENFE és la mitjana dels retards en el seu servei.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:

Subscribe now

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Enquestes vilipendioses

Tema de la setmana: Una qüestió d’essències?

En els darrers anys, hem assistit a un canvi significatiu en la política, on la racionalitat, el discurs ideologic i fins i tot la gestió s’ha deixat de costat i ha estat substituida per emocions, convertint-les en una potent eina per connectar amb l'electorat.

Des de discursos apassionats fins a publicacions meticulosament dissenyades a les xarxes socials per generar empatia, la política dels sentiments s'ha situat al centre de moltes campanyes polítiques contemporànies. Per no dir totes.

Les emocions han esdevingut la moneda corrent en la política moderna, amb l'objectiu de connectar amb l'electorat, inspirar-lo i provocar respostes emotives. Les frases com "Ja no cal bona gestió" i "la gestió no serveix per res" que van sorgir arran dels resultats de les darreres eleccions municipals podries reflecteixen la prevalença d'aquesta nova dinàmica.

Sorprenentment, alcaldes amb alts nivells d'aprovació van ser desposseïts del poder, mentre que aquells amb nivells baixos d'aprovació van aconseguir majories absolutes.

Aquest canvi planteja interrogants fonamentals sobre fins a quin punt les emocions ara guien les decisions polítiques i si la gestió, tot i la seva importància, ha perdut terreny davant d'altres factors.

I si són les essències?

És possible que les essències, aquells elements fonamentals que formen part de la naturalesa profunda de les qüestions polítiques, hagin adquirit un pes encara més gran en la percepció pública i en les eleccions.

En aquests temps de polítiques centrades en les emocions i en la connexió amb l'electorat, és essencial considerar un aspecte fonamental: les essències constitueixen la base de les qüestions importants per als ciutadans.

Si bé la política dels sentiments pot generar una resposta emocional inicial, la qüestió crucial és si aquestes emocions es tradueixen en suport durador i, més important encara, en mobilització el dia de les eleccions.

Aquells actors que vivim apassionadament la política la majoria de vegades oblidem que a una gran part de la població no l’interessa per res la intervenció de torn al ple corresponent. Com a molt, miren de tant en tant les notícies, i es queden amb allò que creuen important i rellevant. Exacte, les essències. Allò que constitueix el fons de l’ésser, la natura pròpia d’una cosa.

La gestió i la competència són factors importants en la política, però en aquesta era de polarització i discurs emotiu, les essències s'han convertit en una força poderosa. Allò que ressona com a essencial amb l'electorat és el que realment determina el seu vot. Aquests elements fonamentals, que formen part de l'essència de l'ésser, són els que guien les decisions dels votants i poden transformar el panorama polític.

Un exemple proper és el cas d'Isabel Díaz Ayuso, que ha aconseguit mobilitzar el seu electorat basant la seva estratègia en parlar, fer i potencial tot allò que els seus potencials votants consideren essencial. Aquest enfocament ha demostrat la importància de capturar l'essència de les qüestions que realment importen als teus electors.

Un altre exemple, que potser està a cavall entre essències i sentiments, Donald Trump. És innegable que l’antic president d’Estats Units va ser un mestre de la política de les emocions. A través del seu estil comunicatiu carregat d'emoció i les xarxes socials, va connectar amb la seva base d'electors, utilitzant narratives que apel·laven a l'angoixa i l'esperança, però també situades en els temes que els seus electors consideraven com essencials.

En definitiva, tot i que la diferència entre emocions i essències pots ser difusa, és innegable que la política moderna és una intersecció complexa entre les emocions i les essències, i comprendre aquesta dinàmica pot ser crucial per aconseguir el suport i la confiança de l'electorat.

Al final del dia, els ciutadans realitzen eleccions racionals basades en el que perceben com essencial i significatiu en la seva pròpia existència política.

Parla, projecta, proposa, gestiona dins del temes que consideren el teu electoral com essencial i guanyaràs, parla d’altres coses i es quedaran a casa el dia de les eleccions.

I fins aquí, estimats subscriptors, la Butlleta d’avui, que espero us hagi agradat tant com a mi redactant-la.

I ara, momentos musicales per animar el matí de divendres:

https://twitter.com/ValenciansOutof/status/1708956684113129848

Si has arribat fins aquí per navegadors o recomanat, no deixis de subscriure’t a La Butlleta.

I ara, la Butlleta:

🗳 Reflexions serenes de les municipales

Ara que ja han passat les eleccions municipals i tots els opinadors, politòlegs, líders i veïns han explicat perquè ells ja sabien que passaria i perquè tenien raó, m’agradaria compartir amb vosaltres, estimats subscriptors, una sèrie de reflexions al voltant d’aquestes eleccions, i que sincerament, es podrien aplicar a la majoria d’eleccions amb pocs ajustos:

1. El gran perdedor

Sembla que tothom s’ha oblidat que el PSOE ho ha perdut tot excepte Castella La Manxa.

El gran perdedor de la nit electoral és, per tant, el PSOE, i de retruc, la seva sucursal catalana el PSC. Moltes vegades els catalans ens oblidem que no tothom té com a centre polític Barcelona, i sí Madrid.

El PSOE ha perdut tots els seus feus territorials arreu de l’Estat, i el fet de plantejar unes eleccions generals exprés per tapar-ho tot al cap de poques hores, no deixa de demostrar l’evidència de la desfeta socialista.

Sí, l'únic lloc (amb alguna excepció més) de l’Estat on ha crescut és a Catalunya, i sí, tornar a governar Tarragona, Lleida i aconseguir majories en la primera zona metropolitana està molt bé, però no amaga que el cinturó roig cada vegada és més petit, i que el seu rival més immediat, ERC, ha aguantat en tota aquesta primera corona, i que l’entrada de PP i Vox no li posarà tan fàcil fidelitzar el seu votant més espanyolista, com ho ha fet amb C’s.

El gran trofeu de Barcelona, no existirà (a no ser que hagi algun pacte doble-triple-mortal). El PSOE no governarà cap gran capital espanyola per primera vegada en dècades.

I la situació post eleccions generals pot obrir la caixa dels trons a Ferraz.

2. Les enquestes si han encertat

Un dels principals problemes dels politòlegs, és que s’han convertit més en advocats (aquells que utilitzen tot l’entramat legal per defensar als seus clients), que no pas en analistes (observar i analitzar la realitat de forma objectiva).

Així, assistim a lectures surrealistes i en molts casos curioses de les enquestes. Una eina que continua sent la més poderosa per establir estratègies polítiques, i també per influenciar en l’electorat.

Un servidor de tots vostès, per sort o desgràcia, repassant enquestes de fa mesos, realment deien tot el que ha acabat passant, però per descomptat ni jo ni d’altres ho van saber veure clar, perquè estàvem imbuïts per un relat i retòrica que en l’actualitat s’ho menja tot.

I això porta a:

3. Els mitjans continuen tenint un pes decisiu

Les principals televisions, diaris i digitals continuen tenint un pes decisiu en cada nova elecció.

Només cal veure les portades, els titulars, i les manipulacions més o menys encobertes de la realitat per adonar-nos.

L’elector té una tendència natural a consumir aquells continguts que li donen raó en les seves posicions ideològiques, i tot i que ens agradaria que LaButlleta o que Twitter fos un contrapès, LV traient Maragall d’una fotografia o les editorials durant mesos de crítica a segons quin partit generen un estat d’opinió i unes profecies autocomplertes.

La voluntariosa feina de militants i electes locals no pot tapar la piconadora que són els mitjans en la construcció del relat i generació d’opinió.

No tenir mitjans afins és la mort política.

4. Es vota a la marca, no al candidat

Qualsevol candidat pot sentir-se ofès en adonar-se que realment tret de grans ciutats o de pobles, en les ciutats mitjanes-grans on viu el 70% del país pesa molt més la marca que els candidats.

Sí, cartells amb cares de candidats per tot arreu, discursos abrandats, fotos i més fotos, però ja es podria ficar una cabra, que en la majoria dels casos, el resultat seria molt similar.

La bona feina municipal té premi, en efecte, però ha de sobreeixir de forma notable per aconseguir-ho, d’altra manera el pes de la marca ho supera tot.

Només cal mirar les enquestes, i adonar-se del poc o nul coneixement que té la ciutadania de la majoria dels candidats arreu. Però els partits, suposo que per animar la tropa, continuen apostant pel camí curt del candidat somrient que ningú coneix.

Ja no entro en el coneixement que té la ciutadania dels números 2-3-4-5 d’una llista electoral.

5. Som una democràcia delegativa

Som una democràcia delegativa: votem per delegar la cosa pública a algú que està disposat a fer-ho, i quan un delega una cosa, és perquè no se’n vol ocupar.

La majoria de la població vota marques perquè dona un marc conceptual fàcil d’entendre: voto al partit X perquè més o menys sé com actuarà o simplement perquè són els meus.

Els spin doctors fallen en el moment en què la realitat és que no tens una societat pendent de la darrera notícia, o canviant d’opinió perquè el líder de torn ha fet unes declaracions.

La subtilesa de la gota malaia dels mitjans, la política de pactes, l’elecció de temes, o les grans decisions sectorials solen tenir més impacte al llarg del temps.

Si aconsegueixes representar i potenciar els valors i tarannà que els electors relacionen amb tu i els hi fa votar-te, ja tens mig camí fet.

6. Els partits continuen important

Fins i tot els partits que s’emporten una bona hóstia electoral, si són partits amb una bona estructura, i se centren a treballar la seva organització internament, solen acabar tenint millors resultats i sent més resilients a llarg termini.

Aquells que no cauen en la idea errònia que el partit tradicional és una eina caducada, que es centren a enfortir-se internament a tots els nivells territorials, acaben sent instruments més estables.

Els invents mediàtics, el candidat famós de torn, o els focs artificials tenen una curta durada. Exemples com Podemos o C’s en són una bona demostració.

7. Mobilitzar als abstencionistes

El principal error d’aquestes eleccions és confondre abstencionistes amb desmobilització.

Un abstencionista és aquell que ha de passar una cosa molt molt greu com perquè es comenci a plantejar anar a votar, i ni així. Només hi ha dos casos que han aconseguit aixecar del sofà a l’abstencionista clàssic: el 155 i celebrar eleccions un laborable i les seves corresponent hores que has de deixar la feina per anar a votar.

Tret d’aquests dos moments, és pràcticament impossible. Algú que no té cap mena d’esperit cívic, o que per pròpia convicció no pensa votar, no ho farà per una crida del partit de torn o una campanya institucional.

Només hi ha una cosa més complicada en política que fer anar a votar a un abstencionista, i és fer anar a un abstencionista jove.

Per contra, el que ha passat, és que hi ha hagut una mobilització dels partits en clau estatal: la campanya a mitjans d'àmbit estatal de primera volta de les generals i d’acabar amb el sanchisme i el seu model comunista-etarra.

També uns aires de tornar a terreny segur, de tornar al bipartidisme clàssic. En efecte, tot un frame molt estatal.

I, en canvi, el votant més indepe, potser veient que les coses tampoc no anirien tan malament segons les enquestes, es va quedar a casa, perquè tampoc estava especialment en tensió.

8. Confusions

El principal error que es repeteix contínuament en política és confondre el que un vol amb què passa realment.

Queda molt fàcil dir que això és votant indepe que vol més canya, però ERC no ha perdut gaire suport en zones clàssicament molt indepes, sinó en grans ciutats, allà on el relat, el frame de què anaven les eleccions, estava marcat i prefixat en termes de primera volta, i que segur que afecta el tema independentista, però no seria prou.

La mobilització o no dels votants va de 20 motius, no d’un en particular, i segurament respon a moltes altres qüestions que no només un tema que tothom troba, per desgràcia, evident els motius pels quals no avança.

Conclusions

Al final, en temps de societats líquides i polarització, en política s’acaba emportant el gat a l’aigua els partits que aconsegueixen mobilitzar als seus propis votants.

I aquests només es mobilitzen a través d’encertar els temes, passions i identitats que més els interessen.

Quins són? aquí la clau de llegir correctament i sense partidisme les enquestes, aquí la clau de l'èxit a les ja eleccions vinents del juliol.

Serà el sol i la platja un motiu més fort d'abstencionisme que no pas altres temes estrictament polític?

No tothom viu amb tanta passió com vosaltres, estimats subscriptors, la política.

I si heu arribat fins aquí, no us costa res un cor per donar amor a la Butlleta, el vot nul que més us agrada ;)

Estem a pocs dies de les eleccions municipals del 28 de maig, i els propers dies, soterrats sota la propaganda electoral de tots els partits, la ciutadania es preguntarà si el seu vot és necessari o millor marxar a qualsevol lloc suficientment llunyà per no trobar-te un cartell amb una foto inquietant photosopejada del polític municipal de torn.

El mite diu que les eleccions municipals són en les que la ciutadania hi participa més, perquè es tracta d’escollir persones, i no partits. Que és on tu coneixes als teus representants i els esculls per com són, que tot va més enllà de les sigles.

La persona que s’ho va inventar mereix un parell de premis a millor novel·la de ficció.

Per contrastar, cada vegada que em fan aquesta afirmació pregunto pel nom de tots els candidats que es van presentar al seu municipi en les darreres eleccions, i sorpresa, en el 90% dels casos no es coneixen ni els dels partits principals.

La realitat doncs, és que aquesta frase segurament la va inventar un alcalde d’un partit que anava a la baixa, perquè la crua realitat, és que fora dels pobles petits, ja ni tan sols als mitjans la majoria de persones tenen coneixement sobre la majoria dels candidats.

Qualsevol que hagi vist enquestes i estudis electorals d’eleccions municipals us dirà que excepte en grans ciutats, pobles petits i honoroses excepcions, les sigles pesen molt més que els noms.

Sobre la participació, anem a les dades.

Segons el Ministerio de Interior del Gobierno de España, que potser per fer anar trens no estan del tot fins però si per tenir dades electorals, la participació mitjana en les eleccions municipals a Catalunya des del 1991 fins al 2019 ha estat del 60,2%.

Això és una xifra superior, però tampoc per tirar coets, a la participació mitjana en les eleccions autonòmiques a Catalunya, que ha estat del 57,6% en el mateix període, i inferior a la participació mitjana en les eleccions generals espanyoles, que ha estat del 68,6% en el mateix període.

Sí, el mite de la proximitat trencat, resulta que mentre més llunyania, més participació. Terrible1

No obstant, cal destacar que la participació en les eleccions municipals a Catalunya varia considerablement entre diferents eleccions i diferents municipis. Per exemple, en les últimes eleccions municipals celebrades el 2019, la participació mitjana va ser del 54,6%, amb una participació més alta en els municipis petits i mitjans i una participació més baixa en les ciutats més grans com Barcelona.

Així doncs, si bé és cert que en general la participació en les eleccions municipals a Catalunya justeja al voltant del 60%, no es pot afirmar que la gent voti sempre més a les eleccions municipals que a altres tipus d'eleccions. La participació en cada elecció depèn de múltiples factors i pot variar significativament de una elecció a una altra.

Però de totes formes el meu vot no val per res

Les eleccions municipals, en canvi, són, per les seves peculiaritats normatives, un lloc on un grapat de vots poden provocar canvis substancials.

El gran motiu que ho explica és que el nombre total de vots necessaris per obtenir un regidor en un ajuntament és relativament petit en comparació amb altres eleccions, com les eleccions al Parlament de Catalunya o les eleccions generals espanyoles.

Això significa que els vots individuals tenen un pes molt major en el resultat final i que un petit grup de vots pot fer una gran diferència.

Per exemple, el 2015 ens vam trobar amb ajuntaments on hi havia 8 o 9 partits representats. Els plens haurien de ser tan divertits que no és d'estranyar que la ciutadania als següents comicis va decidir reduir-ne el nombre.

Fem una volta per la catalana terra per veure les genialitats més grans:

Però això és bo o dolent?

Podem fer molta conya, però això és simplement meravellós.

La raó és molt simple: al fer més fàcil l'accés als repartiments de regidors, projectes polítics més petits, més minoritaris, més locals, poden tenir accés a les institucions.

No només tenir accés, sinó també incidir, bloquejar, influir i, per tant, fer més complexa la governabilitat d’aquests ajuntaments, però alhora més rics en representar la diversitat de la seva població.

Per als que tota la vida hem tingut idees minoritàries, el sistema actual en el món municipal ha permès que puguem tenir opcions polítiques que ens representessin, que veïns bojos hagin pogut tenir presència institucional, que els grans partits hegemònics hagin hagut de cedir, pactar, parlar... que els petits s’hagin fet grans, que sorgeixin alternatives al de sempre, etc.

Per això, els països que tenen un ric i fort municipalisme són més forts en tots els sentits, ja que un municipalisme divers, representatiu i altament democràtic és beneficiós sempre, i per això, els estats més centralistes busquen sempre eliminar aquesta diversitat, aquesta riquesa democràtica.

En conclusió, aquest 28 de maig aneu a votar, ja que millorar les estadístiques reforçarà la democràcia, que el vostre veí boig sigui regidor reforçarà la democràcia, i que els de l'oposició treguin als de sempre dels llocs de sempre també reforçarà la democràcia.

I sincerament, darrerament no tenim gaires moments per reforçar el municipalisme i aquesta fràgil democràcia en la qual ens ha tocat viure.

El canvi climàtic i la sequera estan impactant cada vegada més el nostre planeta i la nostra societat. Recentment, el govern de la Generalitat ha plantejat la necessitat d'implementar normatives per combatre aquests problemes a escala local, amb la intenció de sancionar als municipis que no compleixin amb les accions requerides en el relacionat amb l’alarmant sequera que ja patim a Catalunya.

Sorprenentment, alguns partits polítics s'oposen a aquesta proposta. La seva negativa principal està relacionada amb les sancions. Voldrien una sèrie de pautes, recomanacions, bones pràctiques, però en cap cas sancions.

No cal ser gaire intel·ligent per endevinar que no tenen cap intenció d’aplicar aquesta sèrie de mesures i, per tant, ja s’avancen en intentar neutralitzar unes possibles sancions que els situarien, i més si parlem de l'àmbit local, en una posició pública molt complexa.

En aquest cas, d’existir sancions i, per tant incompliments en la lluita contra la sequera, els alcaldes del PSC i Junts, serien, políticament parlant, els responsables directes de la mateixa sequera.

Aquest debat ens porta a un de paral·lel, i que per mi és apassionant, i és com el principal problema de la lluita contra el canvi climàtic és justament l’absència de culpables directes.

El canvi climàtic i la sequera presenten desafiaments únics en comparació amb altres problemes com els delictes ecològics. Aquests últims solen tenir un origen més localitzat i, per tant, és més fàcil identificar i sancionar els responsables directes. Per exemple, en el cas d'un basament, és possible rastrejar la font de la contaminació i prendre mesures contra l'empresa o individu que l'ha causat.

En contraposició, el canvi climàtic i la sequera són problemes globals que afecten a tot el planeta i són el resultat de les accions acumulades d'individus, empreses i governs al llarg de dècades.

Tots som molt ecològics i sostenibles, però que no ens treguin els nostres petits grans plaers contaminadors, perquè total, una mica d’excés individual tampoc canviarà res.

Això fa que sigui difícil atribuir la responsabilitat a una persona o entitat específica. Les emissions de gasos d'efecte hivernacle, per exemple, provenen de múltiples fonts, com la indústria, el transport i l'agricultura, i afecten el clima de tot el món, independentment de la ubicació de la font d'emissió.

Aquesta manca de responsabilitat individual en la crisi climàtica pot contribuir a la inacció i la dificultat d'aconseguir un consens en la implementació de polítiques per combatre el canvi climàtic.

Sovint, les persones i les organitzacions es mostren reticents a adoptar mesures que puguin ser costoses o inconvenients si no perceben que els seus esforços tindran un impacte significatiu en la solució del problema.

És precisament aquesta diferència, la que fa que la proposta de sancionar als municipis per no prendre accions contra la sequera sigui tan interessant, ja que tracta de superar aquesta barrera i establir una responsabilitat compartida en la lluita contra aquests problemes globals.

Establir la responsabilitat dels municipis té diverses implicacions importants:

1. Creació de consciència entre els ciutadans: En responsabilitzar als municipis, els ciutadans poden veure més clarament com les decisions i les accions a nivell local afecten el medi ambient.

2. Foment de la col·laboració intermunicipal: Quan els governs locals es veuen responsabilitzats pel seu paper en la lluita contra la sequera, és més probable que col·laborin amb altres municipis per compartir coneixements, recursos i experiències.

3. Incentivar la transparència i el seguiment: La necessitat de complir amb les normatives establertes i evitar sancions pot portar els municipis a ser més transparents en les seves polítiques i accions mediambientals.

4. Pressió per a la implementació de polítiques sostenibles: Amb la responsabilitat clarament establerta en els municipis, es pot exercir una pressió política perquè adoptin polítiques sostenibles i enfocades a la conservació de l'aigua i la mitigació de la sequera.

5. Enfortiment de la sobirania municipal: cada municipi pot redactar el seu pla de sequera, adaptant-lo a les seves realitats, tarannà i forma de ser. No vindrà una administració superior a dir el que ha de fer cadascú.

El canvi climàtic i la sequera continuen sent reptes gegantins per a la nostra societat i el nostre planeta. La proposta de la Generalitat d'implementar normatives i sancions per als municipis que no prenguin accions contra la sequera representa un pas més en un canvi de paradigma en la manera d'abordar aquests problemes ambientals.

Aquest enfocament, tot i ser polèmic, té el potencial de conscienciar els ciutadans, fomentar la col·laboració intermunicipal, incentivar la transparència i impulsar la implementació de polítiques sostenibles a nivell local.

No obstant això, cal reconèixer que aquesta proposta no és una solució única ni definitiva als problemes del canvi climàtic i la sequera.

És crucial que tots els actors implicats, incloent-hi governs a tots els nivells, empreses, societat civil i individus, treballin junts per aconseguir una societat més sostenible i resistent als efectes del canvi climàtic.

L’enfortiment de la sobirania dels municipis en la recerca d’accions i propostes contra la sequera pot ser un pas en la direcció correcta, però només a través de l'esforç col·lectiu i la cooperació internacional podrem abordar adequadament aquests reptes globals i assegurar un futur més verd i saludable per a les generacions futures.

L’espanyol és el segon idioma amb més parlants natius del món, i el quart en nombre de parlants. 460 milions de parlants natius d’espanyol i al voltant de 500 milions de parlants en total. A més, 21 països el tenen com oficial, i molts altres països com cooficial en algunes de les seves regions.

Amb aquests números, no deixa de sorprendre la virulència i contundència amb què polítics, intel·lectuals i opinaries en general parlen diàriament de com l’espanyol està en perill per la “pressió” del català.

El català, una llengua que arriba a poc més de 9 milions de parlants natius, i uns 12 (tirant a llarg) de parlants totals.

Més enllà del factor purament “anticatalà”, que ja sabem que ho impregna tot, i generar una guerra cultural per guanyar vots apel·lant a les més internes de les passions d’aquells que estimem molt les banderes, qualsevol argument és realment ridícul en aquest sentit.

Però certament que si hi ha un run run en moltes capes de la població espanyola sobre aquests suposats perills per a l’espanyol. Perceben que la seva llengua nativa està patint turbulències.

Aquests sentiments, són un factor que moltes vegades deixem de banda i no tenim present per entendre la irracionalitat en contra del català de persones que en principi són assenyades i amb quantitats de sentit comú acceptables.

L’espanyol mitjà, aquell que els agrada anomenar “español normal y corriente” veu com el seu cosmos lingüístic està canviant a gran velocitat, i on fa uns anys el bilingüisme es veia com quelcom “modern i desitjable” està passant les línies vermelles identitàries d’aquells que ja comencen a tenir una edat.

El ciutadà comú veu com alguns altres espanyols, els més adinerats, utilitzen ja fa temps l’anglès com llengua vehicular per a l’ensenyança dels seus fills, o el francès o l'alemany en escoles on acaben estudiant les elits de les grans ciutats. Fins i tot molts alumnes de tota classe i condició social, en diferents comunitats autònomes, estan sent educats en el bilingüisme.

Mentre la pugna era espanyol vs. català/basc/gallec/asturià/lleonès/etc i, per tant, el bilingüisme significava de forma tàcita una disglòssia o substitució parsimoniosa de l’idioma petit per l’espanyol, el bilingüisme era desitjable, quan l’anglès si competeix en igualtat de condicions amb l’espanyol, llavors les alarmes es disparen.

També veuen la penetració de l’espanyol “llatinoamericà” en la seva vida diària, que per descomptat es vincula a elements negatius, forasters i no propis. Només cal entrar en un doblatge latino i veure els comentaris d’espanyols indignats perquè no està en la variant de la llengua que ells volen.

Més indignació: en els concerts de Nadal de la canalla, no només s’ha deixat de cantar el “pero miran como beben les peces en el río”, sinó que els nens canten el Burrito Sabanero amb accent americà i se saben nadales peninsulars típiques però en anglès, per influència de les pel·lícules nadalenques americanes.

La creixent popularitat de plataformes en línia i xarxes socials en les quals l'anglès és la llengua principal desincentiva l'ús de l'espanyol entre els joves i, en el cap d’aquestes bones persones, fomenten el seu declivi.

Durant dècades, polítics espanyols han esgrimit un malson: no poder anar a fer de metge a Catalunya per no saber parlar català. Ara aquest malson és ben real, però no passa a Sant Boi de Llobregat, passa a Móstoles, on la creixent influència de l’anglès en el món, especialment en l'àmbit laboral i mitjans de comunicació, fa que en moltes feines qualificades l’anglès sigui requisit indispensable.

Però la destrucció del castellà afecta a moltes altres capes de la societat: a la botiga de sempre no només s’escolta el castellà. La creixent globalització i l'augment de la migració internacional porta a l'adopció de llengües estrangeres en lloc de l'espanyol en algunes àrees on abans era predominant.

Van a la perruqueria i els hi responen en un espanyol clarament americà, però la persona que talla alegrement cabells es gira i explica en perfecte guaraní als altres clients els xafardejos del dia. Igual passa a la botiga 24 h de la cantonada, et diuen quelcom que a poc no s’entén, però el senyor que atén parla perfecte urdú amb algú per telèfon.

Truquen a un servei d’atenció al client i li responen amb un accent que els hi costa entendre, és espanyol, però no el bo, que és el seu.

Entren una estona a twister i veuen paraules com woke, mood, beef… no entenen res.

La zona de confort retrocedeix al mateix ritme que retrocedeix el monolingüisme espanyol. Aquell seré monolingüisme espanyol es trenca, i amb ell, es trenca el més íntim, allò essencial.

De moment, s’ha traduït en una virulència contra el català i d’altres llengües (sempre més petites i més dèbils), potser en pocs anys es traduirà en una empatia més considerable amb aquestes petites llengües, en estar “vivint” en les seves pròpies carns el que un parlant del català fa dècades que experimenta en la seva vida diària, que veu com a poc a poc va sent dominada per altres llengües que no són la seva nativa.

L’espanyol no està en perill, està en perill un monolingüisme d’un espanyol particular molt especial, una visió de com ha de ser l’espanyol i com s’ha de parlar, que la globalització ja no permet imposar tan alegrement com fins ara.

I fins aquí, la butlleta d’aquesta setmana.

A la meva escala de veïns s’estan barallant molt fort. Fins i tot s’escriuen cartes públiques els uns contra els altres i les deixen enganxades en l’ascensor. Algú les treu, i les tornen a ficar. Tenacitat.

En una de les “missives” de la particular relació epistolar dels meus veïns, un d’ells afirmava que no es podien fer noves obres perquè estàvem a punt d’entrar en “la pitjor crisi econòmica de la història”.

Dies abans, en la reunió presencial de veïns, altres propietaris també van manifestar la seva por, donat que la “situació estava a punt de ficar-se fatal”, alguns deien que “ara tot va bé, però d’aquí un a any anirà pitjor”.

L’apocalipsi econòmica i tu llegint la Butlleta.

És cert, només cal ficar la televisió, deixar que l'algoritme de Youtube faci la seva, o parar l’orella a la fruiteria per saber que això de la inflació és molt greu, que la guerra fatal, i que una crisi pitjor que la del 2007 s’enfila ufanosa cap a nosaltres.

Compreu or, que és valor de refugi, i l’or que no para de caure.

Curiosament, però, de tant en tant, després de la peça on t’expliquen que s’ha okupat la casa d’una avia que va baixar a comprar el pa, s’escapa que el preu del gas està en caiguda lliure, que aquella crisi d’energia que va còrrer pel WhatsApp contrasta amb el 90% de les reserves de gas a Europa.

Davant el tremendisme econòmic, les dades de l’atur continuen sent més que bones, i que fins i tot les grans empreses continuen tenint resultats positius.

Curiós cataclisme econòmic.

De cop, Pedro Sánchez surt a la televisió plantant un arbre no sé on, i la ministra de la cosa explicant que bé ha anat la mesura de no sé qué. Anuncis i anuncis del gobierno que nos dinos todos, mesures i més mesures per pal·liar els efectes d’aquest moment trasbalsador en el qual estem.

A Pedro Sánchez se li va canviant la cara de Zapatero per cara de Fernando Simón, i és que l’espectador mitjà aixeca la cella: conserva la feina, té reserva per anar a passar el pont de Tot Sants a l’Empordà, si d’acord, ara la compra al super surt més car, però és que l’any 2017 va haver de tornar a casa dels pares.

Potser aquesta crisi tan dura, tan tremenda, tan apocalíptica, el gobierno no l’està gestionant tan malament.

Aquest sentiment de “pues no era para tanto”, que fins ara es pot anar només intuint en la societat, podria explicar aquesta sobtada recuperació a l’alça del PSOE a partir de l’estiu que es veu per exemple, en aquesta enquesta d’Electomania.

Recordeu estimats subscriptors, la tardor anava a ser tremenda.

No és que Feijóo sigui un mal candidat, només cal veure com sense fer res, ha destrossat i s’ha menjat a l’extrema dreta, i encara va primer a totes les enquestes. Poca broma.

Per què al final, com deia Giulio Andreotti, “el poder desgasta només a aquells que no el tenen”.

Pot remuntar Pedro Sánchez i acabar guanyant les eleccions vinents? No ho sé. Però el relat de l’apocalipsi, mentre no arribi de forma real, li juga molt a favor.

Això és tant o més aplicable també a casa nostra. El caos i descontrol dels partits independentistes, la renúncia i el botiflerisme regnen per tot arreu, però ahir al TN 150 llocs de treball i 12 milions d'inversió a Catalunya en un projecte per provar xips.

Cella amunt de l’espectador mitjà. Potser tampoc ho estan fent tan malament.

No hi ha res com tenir uns adversaris que rebaixin tant les expectatives sobre la teva gestió, que només calgui no semblar un histriònic, parlar més enllà del monotema i anar governant xino-xano.

I mentrestant, els teus rivals a les batalletes de xarxes i relats apocalíptics, com feia el felonista Casado a Espanya, i com fa Junts a Catalunya.

I ara, momentos musicales.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 76 ordenats subscriptors i subscriptores.

Tenim una bona notícia: a partir d’ara la Butlleta es torna encara més exclusiva.

Recorda que donar-te d’alta és gratis, i donar-te de baixa, també.

Feia temps que no ens llegíem, i et demano disculpes de tot cor.

Avui tinc unes preguntes per tu:

• Estàs cansat de les llistes electorals tancades?

• Penses que els partits fiquen a qui volen i coarten tot el sistema polític?

• Creus que les llistes obertes són la solució a tots els mals de la democràcia?

Doncs res, acompanya’m a aquesta trista i dissortada història on veuràs que això de les llistes obertes és una enganyifa tant o més gran com la lluvia de millones annual en inversions, el “federalisme”, i d’altres animals de companyia similars.

Tengo una carta para usted

El dia del 19 de novembre del 1933 eren les eleccions generals a tot l’estat Espanyol, i es preveia una victòria de la CEDA (coalició de dretes) a tot l’Estat, i que a Catalunya, les esquerres rebrien un càstig considerable, ja que anaven dividides. Això feia previsible que cap dels candidats arribés al 40% que establia la llei electoral de llavors per no haver de fer una segona volta.

Així que el matí del 19 de novembre de 1933, 30.000 votants de la Lliga de Catalunya, rebien a casa seva una carta de Francesc Cambó, amb una papereta ja omplerta. Concretament, 5.000 d’aquelles paperetes tenien assenyalat el nom de Francesc Macià i la resta els candidats de la Lliga; i les altres 25.000 paperetes tenien assenyalat el nom de Lluís Companys i la resta els candidats de la Lliga.

Exacte, el sistema a la segona república era de llistes obertes, i Cambó va calcular que si cap candidat aconseguia el 40% dels vots i anaven a la segona volta, les esquerres es posarien d’acord, i, per tant que els candidats de la Lliga no serien escollits.

Demanant als seus seguidors que optessin per un candidat d’ERC i després tots els de la Lliga, aconseguien que s’arribés al 40%, i, per tant, guanyar les eleccions per majoria (com va ser).

Els partits com el gran problema

Sempre m’han sorprès molt les afirmacions dels defensors de les llistes obertes en el sentit que aquestes serien l’eina per acabar amb el poder dels partits, aquell desig que la política deixi de ser un espai tancat dels partits polítics i els seus oligarques dirigents, i permeti així l’efectiva participació dels ciutadans.

Seguint aquesta mística argumentació, les llistes obertes serien un mecanisme per impedir que els partits puguin arribar a segrestar tot el sistema.

Sembla que tots aquests grans defensors de les llistes obertes no recorden gaire al polifacètic Cambó.

Però el pitjor, és que tampoc cal anar tant lluny en el temps. Ara canviarem d’escenari.

Un instante es para siempre

Toquen les nou de la nit del 14 de març del 2004, el populista president de la bonica comunitat autònoma de Cantàbria s’apropa a la pantalla on estan sortint els resultats electorals, per aquella circumscripció ha estat escollit pel Senat un tal Luis Bárcenas.

Si, en aquelles eleccions, els electors de Cantàbria, van escollir com a representant al Senat l’aleshores gerent del Partit Popular, un senyor nascut a Huelva i que segurament no havia trepitjat mai Cantabria, i de fet, diuen que tampoc ho va fer gaire després: un instante es para siempre1.

Al Senat, amb llistes obertes.

Els defensors de les llistes obertes com eines per una millor democràcia et diran que no, que allò va ser simplement un element puntual, però el problema és que la bona gent de Cantàbria va tenir dues oportunitats més per deixar d’escollir a Luis Bárcenas com el seu representant, i no ho van fer.

La millor afirmació que les llistes obertes no tenen un efecte positiu en termes de “millorar la democràcia” o d’”eliminar la partitocràcia” sembla que són les eleccions al Senat espanyol, que ja compten amb llistes obertes, cosa que sembla sempre que s’oblida per part de molts polítics, activistes i periodistes.

La complexitat de votar

La tendència dels electors és escollir aquells que ens indiquen els partits. No només passa a l’estat Espanyol amb les eleccions al Senat, passa a tot arreu on existeix aquest sistema.

Podeu trobar desenes d’estudis d’experts que us diran el mateix, de fet, molts països que tenen llistes obertes, arriben a tenir plantilles facilitades pels partits, que es poden ficar a sobre de la papereta per així assenyalar als d’un partit de forma més fàcil.

I és que votar ha de ser quelcom fàcil

Investigar si m’agrada més el número 15 o 8 d’una llista, i a sobre de múltiples partits, té un cost significament més gran que simplement escollir entre formacions polítiques on ja hi ha un element d’afinitat més o més comprensible per l’elector mig.

Els partits, doncs, s’imposen pragmàticament com a necessaris, en quant són un mitjà organitzat i estructurat de participació política efectiva, tant pel que fa a aquells que volen una implicació més gran com els que simplement volen complir amb el seu cívic i virtuós deure de participació política mínima que és votar.

Les minories fora del sistema polític

Les llistes obertes també són un element d’eliminació de minories.

Si per exemple un partit proposa 6 diputats i els electors es mantenen en fidelitat al partit en nivells semblants a les eleccions del Senat, aquest partit coparia tots els resultats, deixant als patits minoritaris fora de tota opció de participació política.

Fins i tot si optéssim per altres sistemes, com per exemple reduir a 4 diputats l’elecció, la situació més habitual seria de repartiment de 3-1, provocant majories molt poc proporcionals com es donen al mateix Senat, i amb un efecte considerable sobre la proporcionalitat del sistema.

A mi, com persona amb moltes idees minoritàries, aquest punt em preocupa especialment.

Un efecte inesperat

Les llistes obertes poden provocar també un altre efecte: radicalització i populisme.

Si els candidats competeixen entre ells, fins i tot dins del mateix partit, això generarà campanyes cada vegada amb propostes més estrafolàries per generar visibilitat. Això a Estats Units és una queixa molt habitual.

No és d’estranyar, i ho hem vist en processos de primàries internes en alguns partits de casa nostra, que l’única manera de guanyar aquesta mena d’eleccions és la popularitat a xarxes socials o unes capacitats econòmiques i de visibilitat no aptes per tothom.

La política, doncs, estaria reservada a persones famoses o amb capacitats econòmiques, i no la seva vàlua, i com passa en alguns països, els candidats i elements més moderats queden expulsats del mateix sistema.

Un concepte buit

Les llistes obertes pateixen un efecte similar al “federalisme”.

Ningú realment sap què vol dir. La majoria dels defensors de les llistes obertes no saben formular una proposta concreta de sistema, i de fet la majoria no “recorda” l’exemple del Senat.

Per mi, l’objectiu lloable de millora del sistema democràtic ha de ser un objectiu que sempre cal tenir present. El problema, però, és que les llistes obertes ja formen part d’un imaginari que no correspon a la realitat, i que lluny d’aconseguir els efectes esperats, la seva adopció pot ser totalment contraproduent.

Qualsevol opció que dificulti l’accés de les minories polítiques a les institucions, o fomenti directament la polarització del sistema, caldria allunyar-les dels caps d’aquells que prenen les decisions reals sobre el nostre sistema polític.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 75 ordenats subscriptors i subscriptores.

Tenim una bona notícia: a partir d’ara la Butlleta es torna encara més exclusiva.

Recorda que donar-te d’alta és gratis, i donar-te de baixa, també.

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 6 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat, per segona setmana consecutiva, rient amb tota la crisi que està patint el PP.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:

Tema del dia: 🤏Escolti, en això d'Ucraïna amb qui anem?

Aquests dies d’invasió russa a Ucraïna tornem a tenir l’espai mediàtic i les xarxes socials plenes d’experts en geoestratègia, estratègia militar i relacions exteriors.

Si no fos per la importància del conflicte, faria una mica de mandra tot plegat.

Persones que ens diuen el que els ucraïnesos han de fer, com ho han de fer, i el que passa.

Arriba fins a tal punt, que als periodistes de guerra que estan situats allà mateix, a l’epicentre de la notícia, els hi responen els tuits dient que passen coses diferents de les que aquests periodistes ens expliquen i estan vivint.

Opinadors experts que fa uns dies eren experts en Castella i Lleó tot i no haver-la visitat mai ni saber ni quantes províncies té la comunitat, ara ens il·lustren amb profunditat sobre el Donbass i la política internacional.

Els conflictes internacionals com una mena de partit de futbol on hem d’anar indiscriminadament amb uns o altres i defensar-los com hooligans.

Però per sobre de tot, els meus predilectes són aquells que fan comparacions. No comparacions més o menys ben escollides per poder explicar de forma més fàcil la complexitat del conflicte que s’està vivint aquests dies. No.

Parlo de comparacions amb el procés. I ja sé que costa d’entendre, però no tota situació política és comparable amb el procés.

Un dels efectes del populisme és convertir les opinions personals, basades totalment en prejudicis, en dogmes de fe.

Així funciona: davant un conflicte d’una complexitat enorme, amb molts actors implicats cadascú amb els seus interessos, amb unes arrels històriques que es remunten als temps del Kievan Rus, i un escenari amb altes dosis de propaganda política; s’agafa un element molt simple, fàcilment comprensible, i amb aquest es genera una similitud amb la situació de política domèstica que es vulgui.

• És molt més fàcil dir que cal donar suport acríticament a les autoproclamades repúbliques del Donbass perquè han fet un referèndum, com el 1o!.

• És molt més fàcil dir que l’OTAN o la UE han tingut un paper vergonyós perquè no ha fet X, com si tota la UE tingués la mateixa relació i opinió amb Rússia.

• És molt més fàcil dir que cal anar amb els Russos, perquè lluiten en contra del capitalisme i els imperialismes, com si en el fons Rússia no estigués violant la sobirania d’un estat.

• És molt més fàcil dir que cal anar amb Ucraïna perquè Putin és dolent.

El meu preferit, però, és aquell que demana el no a la guerra i que mal todo. Però no en el sentit humanista d’entendre que en un conflicte armat al final acaba patint la població civil, sinó en una actitud acrítica davant els conflictes.

És a dir, sense entrar en el fons, i simplificant totalment la situació, demanem als ucraïnesos que no es defensin d’una agressió externa al seu territori i sobirania, sota l’argument que la guerra és dolenta.

Aquests dies, doncs, el principal objectiu de qualsevol ciutadà virtuós, que vol estar informat de forma adequada, formar-se una opinió vàlida, i simplement voler entendre un conflicte amb greus conseqüències geopolítiques per Europa, ha de ser navegar entre les comparacions domèstiques, les simplificacions, i la necessitat imperiosa de voler defensar acríticament un “bàndol”.

Recordeu, estimats subscriptors, que no hi ha cap llei, cap manament, ni cap necessitat d’externalitzar ni pontificar sobre tots els temes, no cal sempre prendre part, i menys quan els dos bàndols han fet coses que potser no ens ho permeten d’una forma tan simple.

I per sobre de tot, no feu comparacions histriòniques amb esdeveniments que tot i tenir similituds, no són comparables, bàsicament, perquè sense voler, potser acabem del costat d’algú que va en contra dels nostres propis interessos.

Amb tot això, no estic defensant que tinguem una posició “equidistant” o “aïllacionista” davant els conflictes internacionals. Ni molts menys.

Primer perquè tot acaba repercutint en un món interrelacionat, segon perquè és evident que la UE, de la que formem, ha de tenir un paper en tot plegat, i tercer perquè en un món en el que hem decidit que la diplomàcia i la pau siguin els camins a seguir, qualsevol que se surt d’aquest concert cal aturar-ho a temps.

Simplement defenso amb tota la serenor del món, que per arribar a bones conclusions cal objectivitat, i no cal comportar-se com si tot fos un partit de futbol.

I fins aquí la butlleta d’avui.

P.S.: Aquests dies la nostra televisió pública, a través dels serveis informatius, està fent una cobertura excepcional de tot el conflicte, amb connexions a banda i banda. Cal reconèixer aquesta feina, i agrair tenir informació d’alta qualitat, neutral i objectiva.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 75 ordenats subscriptors i subscriptores.

Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 7 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana rient amb tota la crisi que està patint el PP.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:

⚡️Tema del dia: Auctoritas i programa electoral

Aquesta setmana ha fet just un any de les eternes eleccions del 14F, que van fer canviar l’inquilí de Palau després de dècades de domini convergent de la màxima institució del país.

Tot i que van haver de passar mesos per arribar a un acord, i sotmetre als perplexos electors a una investidura fallida, Pere Aragonès va acabar sent president de la Generalitat.

Catalunya en la seva darrera etapa democràtica ha estat un entorn polític amb una marcada tendència al presidencialisme, és a dir, a la preeminència del president en la vida pública i política del país.

No és estrany, tant Pujol com Mas van llaurar aquest element, amb molta intensitat, fins a nivells d’arribar a vincular Catalunya sencera al pujolisme en el seu moment. No entraré més perquè penso que tots ens entenem.

En l’etapa més recent, a qualsevol observador de la política catalana que parlessis ràpidament t’afirmava, amb una contundència poc habitual, que ni totes les conselleries podien comparar-se a tenir la presidència.

No deixen de tenir força raó: només cal veure com alguns temes rellevants en l’anterior legislatura es van ajornar sine die. Casos com les eleccions o bloquejar la taula de negociació per part de la presidència.

Per tot això, era molt interessant veure com Pere Aragonès gestionava aquesta mena d’auctoritas que tenen els presidents de la Generalitat, com imprimia el seu segell personal, i sobretot, com canviava la forma de fer amb un president d’Esquerra.

La conferència

Aquest passat dilluns, vam tenir una considerable demostració d’auctoritas, en forma de conferència.

No va ser necessari un escalfament previ de la mateixa via mitjans de comunicació, com es feia amb els presidents Mas o Puigdemont.

Tampoc va ser necessari grans paraules, metàfores marineres, insinuar coses, inventar-se nous termes, o deixar veure que passaran coses que no passaran.

No. Tot va ser més ordenat, més anodí: més contundent.

Para Aragonès, davant de les principals autoritats del país, va recitar durant prop d’hora i mitja el programa electoral d’ERC.

Tal qual.

Si el mateix text s'hagués recitat fa un any, ningú hauria notat gaire diferència.

Però n’hi havia i era molt important.

Va enviar dos missatges molt clars, als seus “socis” a Catalunya que per molt ninini i cops d’efecte, el govern continuaria apostant pel diàleg, i als seus “socis” a Madrid que per molt ninini i geometria variable, el govern continuaria apostant pel diàleg.

Sí, el “govern”. Va ser d’aquesta forma com Aragonès va trametre el missatge de que l'estratègia la marca ell, el temps el marca ell, i que l’aposta estratègica d’Esquerra no canvia, per ara, i que si cal canviar-la, que no es descarta, serà quan toqui.

I a l’acabar la conferència, tots els presents es van aixecar i van aplaudir. No per convenciment, sinó auctoritas, la que confereix el càrrec.

Mentrestant, els intrèpids ciutadans que la vam escoltar vam quedar com freds, no va dir res nou. Ni tan sols una mica de cuixa i brilli brilli, res, un programa electoral. Fins i tot es podria dir que va ser avorridot.

Alguns, que som observadors de mena, sí que vam fer somriure murri veient tot plegat.

De fet, les reaccions l’endemà sí que van sorprendre. Tant a casa nostra com a la capital del Imperio.

Al meu entendre, no sabien ben bé que dir: no cada dia algú es dedica a mantenir-se en el seu programa electoral i l’estratègia escollida i votada per la militància del seu partit. I molt menys a tenir-te assegut una hora mentre t’ho llegeix.

Però no us sentiu cofois i aneu corrents a pel nectar dels deus.

Això que va fer Aragonès també comporta riscos, i és que la coherència en política no s’ha abandonat per tants partits de forma generalitzada perquè sí.

La taula tindrà un desgast polític evident, i dona arguments als teus rivals per atacar-te de forma constant.

A més, la propia via del diàleg és complexa, costosa i lenta. Elements que poden suposar un entrebanc considerable. L’exigència i necessitat de resultats tangibles també pot ser tot un repte difícil de gestionar.

Per això, aquesta aposta estratègica d’ERC, que segons el CEO també representa un gran consens en la societat catalana, no deixa de ser un termòmetre per detectar fins a quin punt la política catalana ha canviat i aposta al llarg sense deixar de tenir en compte el conjunt del país.

Veurem.

I fins aquí el tema del dia, la setmana vinent cuixa i brilli brilli.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 75 ordenats subscriptors i subscriptores.

Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 8 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana pensant en com gestionareu el principi de curs de l’any vinent.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:

🐄 Tema del dia: la culpa és de la vaca

Avui, estimats subscriptors, comencem amb un petit relat:

Fa força temps, en un remot país, algú va tenir la feliç idea d’augmentar les exportacions de cuir, però hi havia un problema: els principals socis comercials no compraven aquell cuir per la seva baixa qualitat.

El ministerio de la cosa va procedir a demanar a una consultora que analitzés on estava el problema d’aquesta baixa qualitat.

Va anar més o menys així:

El consultor va parlar amb fabricants de cuir de tot el país, aquests li van respondre que la culpa de la mala qualitat del cuir era dels adobers, que no feien bé el procés.

Llavors, el consultor va anar a visitar als adobers, i aquests li van dir que no, que la culpa de la mala qualitat del cuir era dels escorçadors, ja que com treuen més diners amb la carn que amb el cuir, aquests el tracten malament.

Consultant als escorçadors, aquests van afirmar al consultor que en realitat la culpa no era seva, sinó dels ramaders, perquè marcaven de tal manera a les vaques que la seva pell perdia molta qualitat.

Amb una paciència infinita, el consultor va visitar desenes de ramaders, i aquests li van dir que la culpa no era seva, que les vaques es fregaven massa sovint amb els filferros i tanques, fent malbé la pell.

En el seu informe final, el consultor va concloure: la culpa és de la vaca, que són bledes.

Aquesta història no és meva, es tracta d’una d’aquelles històries que pots llegir en molts llibres sobre lideratge, de fet a Amazon n’hi ha versions per tots els gustos.

Ja fa anys, quan algú comença a donar-me excuses de mal pagador sobre alguna qüestió, o veig com alguns polítics fan un triple salt mortal per desempallegar-se de la responsabilitat d’alguna cosa, dic en veu alta: la culpa és de la vaca!

Tornem. Que les vaques bledes també tenen presència en el nostre país.

Aquesta setmana hem vist una aplicació en tota la seva magnitud, i és que la Presidenta del Parlament ha volgut esquivar una contradicció política acumulant vaques en el seu despatx.

No m’interessa comentar en sí els fets, ja que són evidents i no aportarem res al debat que no s’hagi dit ja.

L’interessant és veure com s’ha anat generant “culpes” dels altres per justificar una contradicció.

Aquest cas és especialment rellevant per analitzar com funciona la generació de relats, i perquè tenim molt a prop en el temps com ho va gestionar Roger Torrent, l’antic president.

En el seu cas va assumir tota la responsabilitat, i va ser molt directe amb els arguments per prendre la decisió, en cap cas va escapolir-se ni va intentar culpar a d’altres de les seves pròpies decisions.

Anem a pams.

En un primer moment (fabricants de cuir), el relat generat per la presidenta va ser al voltant de la seva persona. Assumint que els altres partits li farien una campanya tan menyspreable com la que va patir Roger Torrent, les xarxes es van inundar amb un #TotsAmbLaPresidenta.

Però la campanya no es va produir, al contrari. No tenien la culpa els altres.

Després (adobers), es va voler centrar en el fet que la culpa era justament del represaliat, perquè no volia dimitir i només buscava fer mal a la presidenta. Tampoc va funcionar per motius evidents.

Llavors, en la següent estació (escorçadors), miren d’implicar a tots els actors, per allò de “és que tots es barallen tots són iguals” i es va argumentar que s’havia d’acatar per culpa dels precedents de Roger Torrent. Aquest argument era “arriscat”, perquè en un discurs “peculiar”, l’actual presidenta havia promès fer tot diferent de l’antic president.

Una nova contradicció que tampoc va funcionar per motius obvis.

Així arribem al següent punt (ramaders), on es va voler fer una mena de clau de judo: jo desobeeixo si tothom ho fa, és a dir, socialitzo les responsabilitats, i busco que amb la negativa dels altres, jo ja tingui justificació.

Però tampoc va funcionar.

Així arribem al darrer punt (les vaques), on simplement la presidenta ha vingut a dir que ella no va fer res, que tot ho van fer els funcionaris, i per tant, són els culpables.

I exacte, com els funcionaris no es poden defensar…

En conclusió: la generació de relats en arbre és una estratègia molt habitual per part de la dreta, no només catalana, també de la majoria de països.

És una estratègia que es basa en una que ja hem comentat alguna vegada: demanar coses a l’adversari, per quan accedeix, demanar-ne més, i buscar que sigui l’altre el que digui que no.

Es va veure en la negociació de la investidura d’Aragonès, cada vegada que s’accedia o es solucionava un punt, arribava un altre que era més complex d’acceptar.

La societat catalana tenim una tendència evident a generar herois o traïdors a una velocitat considerable. Això fa que aquesta mena d'estratègies funcionin força bé, i que els partits hagin de calibrar d’acord amb elles.

Ajuda molt un control de mitjans i una tendència al “polemitisme” constant.

Durant el procés, hi ha hagut moments que era més rellevant qui era el “culpable” que no pas una anàlisi acurat que havia passat i per què. Quelcom que provoca que no es pugui avançar de forma clara.

La utilització d’aquesta mena de relats i estratègies també marquen la diferència entre formes de fer política, i la intenció real dels seus executors.

L’assumpció de responsabilitats, les dimissions i els canvis solen ser un bon antidot contra el populisme, una bona entrada d'energia en un sistema democràtic, i una demostració que el partit que ho practica mira al llarg termini.

Hi ha bons exemples, com Roger Torrent en el seu moment, dient la crua veritat tot sabent que tindria una gran campanya electoralista a la contra. Però també d’altres exemples:

En canvi, que la culpa sigui de la vaca, només predisposa a un debat poc seré, i a una predisposició al curt termini, la base d’un projecte polític en una persona, i actuar més a partir de l’impacte electoral que no pas en la construcció de majories polítiques sòlides.

El regat curt, que li diuen.

La tasca tant de la premsa com de la ciutadania és estar amatent a aquesta mena de jugades i relats, ser crítics, i actuar en conseqüència en el moment de plantar-nos amb un sobre davant d’una urna.

Per acabar, més enllà de relats, els polítics electes no deixen de ser el reflex de la societat, som nosaltres amb els nostres vots qui premiem o castiguem aquestes estratègies i formes de fer.

I fins aquí, la butlleta d’aquesta setmana.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 73 ordenats subscriptors i subscriptores.

Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 5 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana cridant “tots amb la Presidenta” per xarxes socials.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada divendres una estona de serenor al vostre correu:

⚡️ Tema del dia: majoria de la investidura o caos

La votació-circ d’ahir sobre la reforma laboral realitzada al Congreso és molt més rellevant del que pot arribar a semblar.

El PSOE sap que les eleccions que venen no es jugaran en els relats histriònics de Casado davant vaques o porcs, sinó en l’economia, l’atur i el cost de la vida.

Per això, una reforma laboral que pugui millorar els números econòmics, i mantenir serens patronal i sindicats, era tan vital per al gobierno, i en especial per Yolanda Díaz.

A l’hora d’afrontar aquesta reforma laboral hi havia dos camins possibles:

1. La majoria de la investidura, és a dir, anar més enllà amb els perifèrics.

2. Una reforma tímida, però amb el consens de patronal i forces vives.

L’esperit tecnocràtic del PSOE; i la predilecció per al “consens”, que per entendre-ho bé, un català podria traduir-ho per la “unitat” que tant s’utilitza com a valor polític per tapar-ho tot entre l’independentisme, sembla que van imposar-se.

Podemos, que està perdent tota representació fora de les zones perifèriques del sistema polític espanyol, va veure que era jugar-se-la, i per això va intentar fins l’últim moment que el PSOE acceptés algunes de les propostes que ERC-Bildu-PNV posaven sobre la taula. Però no.

No només era pel “consens”, també el PSOE va veure clar la jugada: que Yolanda Díaz, que ha estat en els darrers mesos presentada com a l’esperança de l’esquerra espanyola, veu com aquesta aura cau ràpidament, no només pels efectes demoscòpics, també perquè ella mateixa va prometre una derogació que no s’ha produït, i que a sobre, la mateixa reforma està rebent el suport de la “casta” contra la qual havia de lluitar i canviar-ho tot.

A més, Sánchez també podia enviar un missatge entre línies a la seva majoria de la investidura: hi ha majories alternatives, no sou necessaris, i, per tant, deixeu de plantejar problemes, canvis i compromisos a cada votació important.

Molts sectors del PSOE no se senten gens còmodes negociant amb partits com Bildu o ERC. No és cap secret.

Tot això en el seu cap devia ser una gran jugada mestra, però ha arribat la realitat:

Per aconseguir tirar endavant una llei rellevant, s’ha hagut de fer una suma de votacions que ha portat al sistema parlamentari espanyol al límit, i ha generat més desgast que beneficis en termes polítics.

Més enllà de si la reforma serà bona o dolenta, cal admetre que Podemos no la pot vendre com la defensa de la classe treballadora que volia, i el PSOE tampoc podrà vendre el “consenso” que tant buscava.

I llavors entra en joc Casado.

Una oposició com la del Partit Popular, que mai falla, va donar els ingredients que faltaven per convertir l’aprovació d’una llei destacada en un circ.

No està clar si el diputat del Partit Popular va votar malament o va ser un error, però està clar, que van haver diputats que van trencar la disciplina de vot, i que la mesa del Congreso no va permetre al diputat donar explicacions.

Hi ha base suficient perquè això acabi sent un circ judicial considerable.

Tornem: perifèria o caos.

L’element rellevant d’ahir, doncs, és veure com de forma estructural, aquest gobierno no pot tirar res endavant amb certa teca sense la majoria de la investidura, és a dir, els perifèrics.

Una lliçó que potser el PSOE té més clar, o com a mínim Salvador Illa, que aquest matí ja feia declaracions en el sentit que aquesta votació no calia vincular-la ni a la taula de diàleg ni a l’estabilitat de la legislatura a Madrid.

Vaja.

Justament el contrari de les amenaces velades (o força directes) dels darrers dies sobre ERC perquè canviés el seu vot.

Per acabar.

ERC pot tenir molts defectes com a partit, però té una trajectòria molt amplia d’estar en “contra” de la corrent dominant, és a dir, l’estratègia d’amenaça que s’ha vist desplegada patèticament aquestes darreres setmanes no és quelcom que pugui fer gaire a un partit acostumat a aguantar pressings per part d’hegemonies mediàtiques molt més considerables que la de PSOE o Podemos.

En les setmanes vinents veurem cap a on tira tot plegat, la legislatura fa oloreta a fase de finalització.

I fins aquí, la petita butlleta d’avui…

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 73 ordenats subscriptors i subscriptores.

Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana demostrant els vostres coneixement de vulcanologia per xarxes.

🤳 Tema del dia: fets i, no piulades

Va ser el president Montilla qui seguint un lema del president Zapatero va esgrimir, en un acte, una de les seves frases més famoses “Fets, i no paraules”.

Evidentment ni Montilla ni Zapatero es van inventar aquesta afirmació, que prové del llatí “Facta, non verba”, i que segurament coneixeríeu si no fos per la fòbia social que té la nostra societat al llatí.

Sigui com sigui, Montilla feia referència que lluny de tot el foc mediàtic que en aquells dies patia el país per efecte de la maquinària de l’aleshores Convergència i Unió, la seva gestió estava sent més positiva pel país del que es podia llegir a certs mitjans digitals.

El soroll, es deia llavors, és tan elevat, que es genera opinió abans dels mateixos fets.

És el relat, estúpid!

A la butlleta ens encanta analitzar com funciona la generació de relats, així com la confecció del debat públic català i l’histrionisme generalitzat en què ha caigut la política catalana a partir de la pèrdua d’hegemonia de l’espai postconvergent.

Hi ha doncs, dos elements principals que marquen el debat públic i el moviment a xarxes: relat i partidisme.

El primer és fàcil: tant se val el tema o la qüestió, tot es vincula i es filtra a partir del relat que es vol aconseguir, és a dir, qualsevol cosa és favorable al relat que un determinat espai polític vol imposar. Podem resumir-ho així: tot és culpa de la taula de negociació perquè no serveix de res.

El segon és més clàssic: qualsevol qüestió és dolenta si la fa l’adversari, però és positiva si la fa l’espai polític al qual defenses. Això és un clàssic, evidentment, però mai s’havia vist d’una forma tan extrema com s’està veient ara.

La consellera Vergés era super dolenta i gairebé una assassina, però ara tot és culpa de la gent.

Aquests dos elements essencials de qualsevol estratègia comunicativa a xarxes, estan patint un esgotament essencial per culpa de la velocitat de les xarxes i l'histrionisme en la crítica, que fan que qualsevol tema surti de la palestra política de forma ràpida, en qüestió de dies o hores

El principal problema d’aquestes estratègies és la teva credibilitat. Com vam veure en l’anterior butlleta quan parlàvem de la taula de diàleg i els antivacunes, quan tornes la teva crítica totalment histriònica i sense sentit deixa de tenir efecte.

Esperar que passin les coses: aeroports i llei audiovisual

Un dels vicis de la política catalana és no esperar als fets, hem de córrer a tuister a poder dir la nostra, a criticar l’adversari, a fer anar el que sigui a través del nostre relat, dels nostres interessos.

Tenim dos grans exemples aquests dies que poden servir per exemplificar perquè la serenor sempre és la millor de les receptes.

En el tema aeroport, només vam estar a pocs tuits de denunciar que el president Aragonès i tota ERC estaven a punt d’assaltar la Ricarda amb un buldòzer. Per a després, passats els dies, quan el projecte si que estava en blanc i negre, i només era una intenció, sorprendre’ns amb la posició coherent d’un partit que té l’etiqueta d’ecologista i un president que va vertebrar com eix de la seva administració la transformació verda.

La de discussions estèrils que ens haguéssim estalviat d’esperar als fets, i no opinions.

El segon exemple vindria a ser la llei d’audiovisual. Es tracta d’una llei vital per a la supervivència del català com a llengua, donat que cada vegada té més importància tot allò que s’emet via streaming, i aquesta llei, de caràcter europeu, busca el blindatge de les llengües particulars de cada estat membre.

Doncs bé, amb aquest tema no era prioritari la defensa o no del català, el que era rellevant era generar relat, i per tant vam tenir durant hores aquesta mena de piulades:

Espòiler: tota cosa dolenta que passi a Catalunya serà relacionada amb la taula de negociació de forma negativa, és a dir, com ens explica Rahola, qualsevol cosa dolenta és per culpa de la taula, i qualsevol cosa positiva no té res a veure amb la taula.

Era un projecte de llei, ni tan sols estava aprovat, no hi havia fets, només notícies a mitjans, però ja era suficient per opinar, per generar relat, els fets són accessoris.

El problema d’aquesta crítica és que dies després, quan el govern espanyol va retirar la llei i va obrir-se a negociar amb ERC no vam tenir cap piulada de Rahola dient que era un èxit de la taula, ni tan sols informant de la bona nova pel català (ara si calia esperar als fets finals de la negociació).

Tota negociació que es faci a Madrid amb aquesta llei serà un èxit, no de la taula, que no té res a veure, sinó amb la capacitat de pressió i influència dels partits catalans a Madrid, que en coses com el futur del català es veu com el #noatot a Madrid genera RT però res més.

Espòiler: viurem en el futur capítols d’histrionisme a xarxes amb aquest tema, donat que és inacceptable que aquest fet, els beneficis de ser crucials a Madrid, es pugui acceptar així com així. Que els vots i qui guanyi eleccions tingui influència! Mai!

Si aquesta llei contempla, finalment, un percentatge per al català, aquest percentatge serà massa petit. Si contempla ajudes al sector, les ajudes no seran suficients. Qualsevol motiu serà insuficient. L’objectiu és el relat, i no els fets.

De fet, ja s’ha vist la poteta amb això:

Aquella vella tradició catalana de presentar lleis que saps que et tombarà el TC per demostrar que Espanya és molt dolenta per tombar lleis que ja sabem estan fora del marc estatutari.

Podrem cridar molt indignats, mentre els altres fan la feina on toca i com toca, que per desgràcia i per ara, és al Congreso. Però com en tot, llueix més la piulada que el fet final.

Un consell no demanat

Una sèrie de consells no demanats per poder sobreviure a l’exposició a les xarxes:

• Esperar als fets, i no a les opinions.

• Si un projecte no està redactat, esperar al blanc i negre abans de convocar manifestacions en contra o a favor.

• Si una llei està en tràmit, pressionar en el sentit de revertir o influenciar en el punt en el qual trobi, però no donar per fet que serà així tal qual.

• Si la producció de safanòries ha patit una davallada, no té per què ser culpa de la taula de negociació. Cada cosa té el seu espai, és complicat, requereix lectura més enllà del tuit, però la vida és així.

• I per sobretot, vigila les fonts que consultes, que no et facin passar relat per fet.

Espero que us hagi agradat estimat subscriptors.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.

Després de redactar aquesta butlleta s’ha conegut la notícia de la detenció del MHP Puigdemont. Caldrà esperar fins saber realment com desemboca la situació, però serveixin aquestes línies per enviar tot el meu escalf, tant a ell com a tots els represalitas.

Us ha agradat aquest número? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És divendres, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 7 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana criticant en Koeman i mirant al cel davant els 0 xuts a porta del Barça contra el Bayern.

Tema del dia: vacunes, taula de negociació i crítiques estèrils

Durant tots aquests mesos de pandèmia, qualsevol publicació sobre vacunes d’un mitjà de comunicació prou generalista comportava de forma automàtica un bon al·luvió de comentaris antivacunes en aquella publicació. A les preguntes i dubtes lògics de la població, un usuari al ús, podia trobar centenars de comentaris contraris a la vacuna amb expeditius motius pels quals era dolent vacunar-se.

Tot allò, pels analistes habituals, va comportar la sensació que a Catalunya es tindrien seriosos dubtes per tal de dur a terme el procés de vacunació, ja que, segons aquelles reaccions aclaparadores a xarxes, la nostra societat tenia una posició majoritàriament en contra de les vacunes.

Un observador més seré, com sou els subscriptors de LaButlleta, ràpidament es va adonar que totes aquelles crítiques eren estèrils, bàsicament perquè la majoria queien en un histrionisme i un frikisme difícilment digerible.

I va arribar la sorpresa: més del 70% dels catalans ja estan vacunats amb dues dosis, i els problemes amb els quals no es volen vacunar són menors que en altres països del nostre entorn.

És a dir, en la via real, fora de xarxes, els antivacunes són minoritaris, i l’empenta i entusiasme dels que si volien vacunar-se supera amb escreix els centenars de comentaris a les notícies.

Les fotos plenes d’alegria i esperança de les persones que es vacunaven, i les reaccions a aquestes, van ser una de les campanyes de màrqueting col·lectives més entranyades i efectives dels darrers temps.

Una vegada més, les bombolles a xarxes sobredimensionaven una posició respecte a un tema, que després en la vida real no era tan representatiu.

Pablo Casado i el seu felón

En política pot passar exactament el mateix. L’estratègia d’atac frontal a Pedro Sánchez dut a terme per Pablo Casado vindria a ser un exemple molt similar.

Tots recordem aquell famós vídeo on Pablo Casado va arribar a desqualificar Pedro Sánchez fins a 21 cops, amb adjectius com "incapaz", "mentiroso compulsivo", "incompetente", "mediocre", "okupa", "catástrofe" o “felón” per la polèmica sobre un relator en la taula de negociació.

Les crítiques de Pablo Casado són tan bel·ligerants, tan habituals, i tan fora de to, que són també estèrils. No aporten absolutament res al debat.

Això explica, perquè campanyes com la recollida de signatures en contra dels indults no funcionen: Pablo Casado està tan indignat amb els indults com ho pot estar amb una bleda que es menja Sánchez.

Només cal adonar-se que ningú en parla del tema indults, i que per al PSOE està representant un desgast més gran el tema dels preus de la llum, que no pas el dels indults. Un dia en parlem d’això.

La taula de negociació: un parèntesi

Aquests dies hem viscut a casa nostra un nou episodi d’histrionisme nostrat: ERC i Junts han protagonitzat un espectacle força curiós a compte de la reunió entre els governs espanyol i català per iniciar la negociació que pretén resoldre el conflicte català.

Aquesta taula és un èxit col·lectiu, ja que per primer cop s’aconsegueix seure al govern espanyol a negociar. Cosa que ni tan sols l’1O va aconseguir, i a més, ja ha tingut un dels primers resultats positius: els acords que se’n derivin passaran per les urnes.

Això és molt important, ja que ara mateix Catalunya és l’únic territori de l’estat on el seu marc legal no ha estat referendat pels ciutadans, donat que el Tribunal Constitucional en va declarar nul·les parts que sí estan actives en altres estatuts d’altres CCAA.

Sí, potser això és molt autonomista i tal, però en LaButlleta ens agrada la democràcia, i som indepes entre d’altres molts motius per tenir una millor i més forta democràcia, per tant que els marcs legals estiguin refrendats a les urnes és quelcom rellevant.

A més, un dels marcs centrals del costat català, el referèndum, ens transporta de nou al frame de la democràcia, un llenguatge que s'entén molt millor tant fora com a dins, i que suma molt més que posicions dures d’alguns sectors independentistes.

No és només una opinió, els articles de la premsa forastera així ho demostren, i fins i tot posicions com la de Jorge Javier Vázquez:

Exacte, el referèndum és multiplicador, com ho va ser l’1O. Sorprèn doncs, les posicions contràries, i més que això, l’histrionisme de la crítica.

Ja ho sabem

És evident que existeixen dubtes sobre la taula i els seus possibles resultats, i que a banda i banda hi ha forces i interessos que volen el seu fracàs. Això és així.

Però sorprèn que els principals mitjans i opinaires s’hagin centrat en el fet de criticar-la, i no en els resultats que se’n deriven en si.

Igual que Pablo Casado, el criteri no és tant si quelcom que fa el rival polític és bo o dolent, sinó en la posició interna. És a dir, mentre Ayuso o Feijóo estrenyen més a Casado pel lideratge intern, o una enquesta és dolenta, Casado augmenta el número d’insults cap a Sánchez. Això es pot transmutar fàcilment a casa nostra.

Tots els esdeveniments d’aquests dies, han generat un nou al·luvió de crítiques, comentaris, i esclat a xarxes en contra de la mesa. Però són representatius o passa com amb els antivacunes?

Qui estava en contra de la reunió és qui abans que aquesta acabi ja ens diu que ha anat malament.

Aquestes crítiques, igual que els comentaris antivacunes, no sumen gaire.

Els que hi estaven en contra corren a xarxes a detallar la seva posició i disgust, a cada instant, a cada tuit, però ja hi estaven en contra, per tant les seves opinions ja no aporten gran cosa al debat.

Aquests dies, debatent això, en Pursals em deia que una crítica pot ser no valida perquè si d'entrada dius que no t'agraden les bledes, després no les critiquis que són massa verdes, massa toves, massa gustoses, massa tristes, perquè no aportes res.

El veritable interès sobre la taula no és saber l’opinió de la persona que es queixa per enèsima vegada del mateix, sinó d’aquells grups poblacionals que no sent indepes, poden sumar-se al projecte, i més concretament, poden ser una acumulació de forces rellevant per forçar a l’estat i al PSOE a allò que ara no vol fer.

Per això, l'endemà era molt més interessant llegir com Jorge Javier Vázquez comença a transitar cap al referèndum, que no l’enèsim debat sobre l’essència de l’1o i el repartiment de carnets de botiflerisme del dia.

Cal treure el focus dels comentaris antivacunes, i fixar-se més en allò que si passa, en els fets i no en els relats.

Aquests mesos parlem molt de la desmobilització i la desafecció cap a la política. Potser, i seguint la metàfora inicial, simplement és que parlem massa dels antivacunes, i no dels vacunats.

I fins ací la Butlleta d’avui, espero que us hagi agradat estimats subscriptors.

📺El vídeo important de la setmana

Estimar-se el territori, a l’estil tik tok

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.

Espero que hagueu gaudit tant de les vacances com la covid us hagi deixat. També que us hagi agradat aquest primer número post-vacances. Ha tardat, però penso que ha volgut la pena.

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, podeu llegir la butlleta mentre us haleu un plat de tofu/bistec sense sentir-vos malament.

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 8 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana esperant que les estrelletes de tuister que reclamaven la dimissió de Vergés per qualsevol cosa ara no tinguin res a dir.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:

Subscribe now

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Suculentes enquestes

🥩Tema de la setmana: a mi també m’agraden els bistecs

Aquesta setmana hem viscut una d’aquelles polèmiques mediàtiques que ens exemplifiquen fins a quin punt els relats i les guerres culturals poden arribar a ser focus en els mitjans, a la vegada que eleven el debat públic a un nivell de ridiculesa poc suportable per una gran part de la població.

Alberto Garzón, Ministro de Consumo del Gobierno de España, va fer unes declaracions al voltant de la idea que cal reduir la ingesta de carn vermella per fer més sostenible el planeta.

A partir d’això, es va iniciar una bona polèmica, ja que es van interpretar aquestes declaracions com un intent d’acabar amb els ramaders, els restaurants de luxe i la civilització occidental en general. Per no parlar de tenir un comissari polític a cada llar controlant que no fem barbacoes.

Més que declaracions, eren un recordatori, perquè no hi ha cap ministre, conseller, nutricionista, metge o pare/mare que no hagi fet el mateix comentari.

De fet, tan governs del PP com del PSOE, tenen programes, iniciatives, campanyes, propostes i polítiques públiques en la línia de reduir el consum de carn vermella, tant pel factor sostenible en termes ecològics com en termes de salut de les persones.

Si tot plegat ja tenia tots els elements per iniciar una de les tempestes més histriòniques, absurdes i surrealistes de l’estiu, el presidente Pedro Sánchez va fer unes declaracions encara més normals que Alberto Garzón: “a mi dónde me pongan un bistec al punto”.

La majoria de la població que observava atònita la polèmica que s’estava gestant per una declaració més que coherents de Garzón, va respirar (però només uns segons): Sánchez deia el que la gran majoria de la població pensem. És a dir, que la carn està boníssima, i un bistec és la bomba.

Perfecte, la carn vermella està bona (Sánchez), però cal menjar-la amb moderació (Garzón). Jo si pogués me’n halaria cada dia (Sanchez), però entenc que això no és sostenible, ni per la meva butxaca, ni per la meva salut, ni per la sostenibilitat del planeta (Garzon), i llavors acabo menjant bledes.

Però llavors va entrar en joc la dreta espanyola, la qual fa mesos, per no dir anys, que ha perdut totalment el nord i està en una mena de convulsió interna de ridiculesa i desordre.

Així, algú va decidir que aquest era un bon tema per iniciar una “guerra cultural”. Aquell terme que han importat dels Estats Units, com el populisme, i que tant els hi agrada, perquè permet fer el ridícul sense que es noti gaire, excitar als teus votants més fidels, i muntar campanyes negatives contra el contrari preferit (Podemos), sense haver de fer gaire feina.

I sí, és una importació dels Estats Units, perquè no fa gaires setmanes la cadena conservadora Fox, va haver de demanar disculpes per haver difós un suposat pla secret de Biden per obligar els americans a menjar només una hamburguesa a la setmana.

Exacte, el PP ja no és ni original amb les polèmiques. No ho sabrem mai, però sembla que han esperat a unes declaracions de Garzon sobre un tema, que per ser d’allò més habituals, en algun moment per força hauria de fer.

El problema del PP amb aquesta suposada “guerra cultural”, és que el seu histrionisme desfermat, i l’histrionisme dels que s’apunten a ella, fan que caigui en ridícul, i només serveixi per a un consum intern dels seus votants més lleials.

Aquí tenim un antic ministre del Partit Popular, que es pensa que la fritanga és la dieta del mediterrani. I no content amb això, va repetir pocs dies després amb un altre plat molt “mediterrani”, suposo que per la llimona:

Perque en el fons, Zoido quasi quasi fa una mica el que tots fem: sabem perfectament que hi ha menjar que és un abús, tant per la nostra salut com per la sostenibilitat del planeta, però busquem un equilibri entre una postura ultra de viure en base a tofu, i una de morir als 40 per un problema cardiovascular.

El problema és que la majoria som conscients, en canvi ell pensa que fotent una llimona de Sevilla a sobre de fritanga ho converteix en un plat saludable.

Estic segur que un país en plena pandèmia, amb els casos entre joves disparats, ERTOs, en plena reducció de pensions, atur, crisi social, etc. El tema que més interès ens aixeca a tots plegats és saber que Zoido no sap que la fritanga és més anglosaxona que no pas mediterrània.

I així, els mitjans, en l’edat d’or del periodisme, ens han regalat en ple estiu, milers de notícies i titulars sobre el tema, perquè en lloc de collar als polítics dient que tot això és una animalada, s’han llençat a ella per aconseguir visites, clics i publicitat.

Per sort, hauríem de tenir un PSOE en el govern que entén la guerra cultural que munta el PP, i que per tant la combat i no entra en polèmiques d’aquest estil. Igual com el PP quan intenta copiar en radicalisme de l’extrema dreta acaba regalant vots a l’extrema dreta, el PSOE sap que copiant aquestes polèmiques acaba regalant vots el PP.

Bé, no hem tingut tanta sort. Barons del PSOE s’han apuntat a la festa.

A Espanya ningú està per la tasca de fer de dic de contenció contra el populisme. La degradació democràtica i institucional és de tal envergadura, que a saber com se’n surten de tot plegat. Després va com va.

Així que estimats subscriptors, no deixeu de menjar carn, amb moderació, no deixeu de protegir el planeta, amb moderació, no deixeu de mirar amb suspicàcia un plat de tofu, però sobretot, no entreu a fer el ridícul amb guerres culturals importades dels EUA.

Recordeu, “moderata durant”… les coses amb moderació perduren.

I ara, minutos musicales.

📺El vídeo important de la setmana

Torna la secció que més us agrada. Aquí teniu l’evolució del metropolità de Glasgow de 1896 a 2021.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.

Seguim en la línia de convertir LaButlleta en un observador sobre populisme, relats i guerres culturals. Però penso que no deixa de ser rellevant, situar en el seu context més ampli, polèmiques estèrils que puguin succeir. És la única manera de no entrar ni sucumbir en la següent que intentin colar-nos.

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, podeu llegir la butlleta amb o sense mascareta.

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu passat aquesta setmana flipant amb els que porten anys reclamant la llibertat dels presos polítics però els volien dins de les presons pel brilli brilli.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:

Subscribe now

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Suculentes enquestes

👄Tema de la setmana: relats, més relats, i 10 consells

Són temps de relats. Fins i tot els relats s’han convertit en quelcom molt més important que els mateixos fets.

Un relat no deixa de ser una construcció explicativa d’un conjunt de fets, que ho engloba tot, i que fa de filtre a l’elector per poder interpretar qualsevol esdeveniment polític d’una forma concreta.

Es tracta doncs, d’aconseguir en l’opinió pública una determinada postura a favor o en contra de les coses, fins i tot quan la realitat fa que el relat trontolli perquè no té cap mena de sentit.

Si un relat triomfa entre la població, ja no calen fets, perquè tots els que passin s’adaptaran al relat, i per tant, el partit polític que hagi imposat el seu relat, qualsevol cosa li anirà a favor, sigui la que sigui, fins i tot la més absoluta de les coses en contra. Però també es poden utilitzar a la contra, i aquí arriba el perill.

Tenim molts exemples en la política catalana, però un exemple meravellós són el “sit and talk” i els “presos polítics”. Primer, va ser un tsunami demanant “sit and talk”, fins i tot el president Torra va pactar un text a Pedralbes que anava en aquesta via, però ai, quan el sit and talk va arribar de mà del pacte d’investidura ERC-PSOE ja no era bo.

Durant anys, manifestacions, concentracions, llaços grocs, crits de “llibertat presos polítics”, i en el moment en què aquesta llibertat es produeix, una part de la població (per sort minoritària) no hi estava d’acord. Millor que es quedin dins, que si surten és dolent.

Spoiler: el següent pas és l’amnistia. Tindreu en els dies i setmanes que venen persones demanant-la com si fos l’objectiu únic a tenir en compte. Si s’arriba a assolir, amb aquest o un altre nom, només agradarà si cert partit i entorn pot endur-se el mèrit.

En cas contrari, també serà insuficient i dolent, i per descomptat, en darrera instància, si com amb el diàleg i els presos, l’opinió pública és majoritàriament favorable i estar-hi a la contra només et fa caure en un histrionisme que no s'entén fora de xarxes, es redirigeix cap a què el mèrit d’assolir-ho és propi.

Ho vam veure amb el president Torra sent el primer a voler participar en la taula de diàleg que després ell mateix vilipendiava, i ara amb la resolució del Consell d’Europa, on s’oblida de forma poc elegant de què la presència d’una senadora catalana en aquell fòrum és fruit del pacte d’investidura ERC-PSOE.

El relat diu que només hi ha victòries a Europa, que la llibertat del presos només vindria d’Europa, que només es fa feina a Europa, i clar, el pobre relat aquests dies li costa de treure el cap. La realitat és tossuda.

Aquesta estratègia política no és catalana. Deriva d’una de similar que durant molt de temps és la que ha emprat la dreta i extrema dreta americana contra els demòcrates. Ara també li diuen “guerres culturals”, tot i que no és ben bé el mateix. Ja en parlarem.

Es tracta de fixar objectius agosarats i molt complexos d’assolir, perquè l’altre actor no pugui assolir-los. Així es pot estar en un terreny de demanar coses als altres sense que tu hagis de fer res ni plantejar res. “No ho fan perquè no volen, perquè són covards, perquè tenen pactes obscurs”. No sé si us sona d’alguna cosa. En tot cas, si l’altre actor ho acaba aconseguint, l’evident victòria política queda soterrada per una demanda posterior superior que invalida la victòria precedent. També us sonarà.

Antigament, quan un rival polític aconseguia una victòria, els altres actors es quedaven callats, esperaven i després treballaven perquè la següent victòria fos seva. Ara ja no, ara si el teu rival aconsegueix un gol polític, obres tot un relat per demostrar que allò que ha aconseguit no és una victòria, sinó la més gran de les derrotes.

Tot allò que tu fas són victòries, tot el que fan els altres són derrotes, renuncies. Els grisos, els detalls, els matisos… morts i enterrats!

D’aquesta manera, una bona gestió del relat permet dinamitar qualsevol intent triomf polític de l’adversari, minimitzar-ho, i permet vendre com grans victòries petites victòries tàctiques poc rellevants.

Per això estimats subscriptors, els partits i moviments polítics sense un projecte definit i amb problemes de cohesió i de resultats electorals, centraran la seva acció política en això: amb poc es pot treure molt.

Electoralment aquestes estratègies narratives funcionen espectacularment bé, perquè l’opinió pública cada vegada llegeix menys, s’informa menys, i les xarxes socials no permeten sortir d’una certa bombolla informativa que retroalimenten un missatge concret i continuat. En base a insistir amb el mateix…

Apel·len als sentiments, no a la raó, i en un moment on tot passa ràpid, són grans recursos.

El cost pel país és immens. Polaritzen a la població, converteixen la política en una mena de partit de futbol fangós on els diferents aficionats són incapaços de sortir de la defensa a ultrança del seu posicionament, i per sobre de tot, cauen ràpidament en un populisme que és com ficar sal a la terra.

Per aquesta raó, us proposo alguns consells útils que podeu emprar per intentar no caure en aquesta mena de relats precuinats, i mantenir-vos sanament alerta davant qualsevol intent de robar-vos la cartera:

1. Llegeix poca premsa i de diferents ideologies. No cal estar subscrit (en el sentit de seguir els seus perfils) a 25 diaris i 14 periodistes, només cal estar-ne a 3-4, i que siguin prou diversos. Jo per exemple tinc com diaris de capçalera NacióDigital, l’Ara, La Vanguardia i l’ABC. Això i el 3/24 o el TN és més que suficient. De fet és massa!.

2. Llegir les notícies. Els titulars moltes vegades ens poden dur a no entendre que passa. Llegeix poques notícies, però llegeix-les de veritat. Les editorials dels diaris poden ser una versió reduïda interessant. Quasi tots tenen un servei que t’ho envien cada matí, així no has d’entrar al diari.

3. Si vols llegir que passa a l'Estat Espanyol o a Europa llegeix premsa d'agència, de fora o d'aquí, no un fil de Twitter d'un polític que no ha arribat a res o d'un tertulià estrella. “M’arriben rumors” “Es parla de” ja és indicatiu que et volen robar la cartera.

4. Fuig d’aquells que t’expliquen tot en 200 caràcters. Les coses són complicades. La Butlleta no ha baixat mai d’uns 56000 caràcters. El títol d'algunes lleis té més de 220 caràcters.

5. Aquella gent que no pot acompanyar amb fets i proves les seves paraules acaben buscant perjudicar a l'adversari en el terreny moral, perquè aquest no necessita accions que ho acompanyin. Davant això, reflexiona dues vegades sempre que et diguin quelcom, i comprova si és cert realment.

6. Si encara tens ànims de continuar a Twitter, silencia tots aquells comptes que no tinguin nom i cognoms. Si amagues la teva identitat és per alguna raó, i segurament, al no haver de retre comptes d’allò que diu, tindrà més ganes de fer reflexions poc serenes.

7. Serenor. No reaccionis de forma immediata a res, per moltes ganes que tinguis de dir al món la teva opinió. Tot passades 24 hores pot ser totalment diferent.

8. No hi ha cap maniobra política rellevant a l’Estat Espanyol o a Catalunya que passades unes hores o dies no tingui un bon article d’investigació explicant els detalls i com s’ha gestat realment. Troba-la i llegeix-la atentament.

9. Els bons periodistes, els millors periodistes, no necessiten tenir 8000 seguidors a xarxes, perquè tenen lectors, i focalitzen la seva feina en informar, no en guanyar seguidors.

10. Fuig d’aquells que no paren de dir que són imparcials o una opinió lliure, no hi confiïs, normalment qui no para de dir-ho és qui menys ho és. Tothom tenim la nostra ideologia i les nostres preferències, no és dolent. Els estimats subscriptors saben de quin peu calço, i d’aquesta manera ja s’esperen la meva cunya publicitària en cada Butlleta, la detecten, riuen si ho he fet amb certa elegància i segueixen llegint. Això és una actitud sana i amatent al llegir sobre política.

11. No comparteixis missatges o titulars sense context que t’envien en determinat grup de WhatsApp o Telegram. Estaràs sent utilitzat per imposar un relat precuinat.

12. Realitat tossuda: no tothom està tan enganxat a la política com tu, no tothom està rebent alertes cada cinc minuts de notícies, no tothom està de bon o mal humor a partir de la política, no tothom valora les coses com tu. La realitat és meravellosa: tanca i desconnecta, el món continuarà girant sense tu.

I fins aquí la butlleta d’aquesta setmana, que ja hem arribat a les 1000 paraules.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, que avui parlarem d’un tema refrescant i del que mai parlem en a la Butlleta: indults i populisme!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que heu tardat aquesta setmana en intentar enganxar una cullera al vostre braç després de la vacuna… spoiler: si ho heu aconseguit, feu-vos un favor en forma de dutxa.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:

Subscribe now

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Suculentes enquestes

🔥Tema de la setmana: quedar-se fora de joc i l’estètica.

El 2017, en una entrevista a The Guardian, Brad Parscale, el cap digital de la campanya de Trump a la presidència d’Estats Units, va desvelar que havien enviat prop de 50.000 anuncis diferents cada dia a través de Facebook.

No es tractava que tothom rebés un anunci de Trump, es tractava que tothom rebés un anunci on Trump et deia el que tu volies sentir. Per exemple, si estaves en quatre grups dedicats al macramé, tindries un anunci on Trump et parlarà de la importància del macramé com pilar bàsic per fer Amèrica gran de nou.

A través de les xarxes socials, Trump coneixia perfectament el que els seus votants més fidels volien sentir, i alimentant-los de forma constant amb missatges i relats molt concrets, aconseguia la seva fidelitat màxima, fent doncs, de l’espai públic no un lloc de trobada de diferents, sinó simplement un camp de batalla on llençar als seus fidels en contra de tot allò que no entrés dins del seu marc discursiu.

Tot aquest funcionament del populisme, que ens pot semblar molt llunyà, ho hem patit a Catalunya d’una forma diferent, però amb unes bases similars.

La importància del relat ha arribat a tal punt, que una part de l’electorat penalitza aquells partits polítics que prenen decisions que puguin anar-hi en contra, és més penalitzant prendre una decisió que estigui fora del marc discursiu que no pas no fer res.

De fet, en aquesta forma de no fer política, és més rellevant un bon titular, que es pugui compartir contínuament entre els fidels, que no pas un fet real i tangible. A Catalunya això ho hem vist amb el procés, a banda i banda de l’espectre polític.

Aquest relat, bàsicament, és que la independència de Catalunya és factible sense costos, ràpida de fer, que es pot fer ara i aquí, i que no es du a terme pel simple fet que unes persones i partits concrets no volen, per manca de valentia, valor o per obscurs pactes amb Espanya a canvi de diners i poder. Ja hem votat, ja hem guanyat, no ens volen donar la victòria.

A l’altra banda, el relat és encara més esfereïdor, tot això de la independència és només un fet criminal, perquè va en contra de la democràcia i l’estat de dret, no és un problema polític, és un problema d’ordre públic, per tant, els jutges han d’actuar i de forma contundent, qualsevol que no estigui d’acord en aplicar la màxima contundència judicial en veritat és coautor d’aquest intent de trencar Espanya i les lleis, i per tant, és un traïdor.

Aquests relats funcionen molt bé en moments de guerra cultural, de gran tensió, on les emocions no permeten un debat serè, i troben el seu espai ideal en les xarxes socials, on un exèrcit de trols i persones anònimes poden dedicar-se a repetir-ho contínuament.

Com arriben aquests relats, sense ser filtrats, als mitjans tradicionals i per tant surten de bombolles i generen relat real entre la població?

Doncs perquè els mitjans tradicionals estan en crisi, i tot i saber que espais com Twitter no representen la realitat, intensifiquen les seves estratègies per poder ser mencionats també en xarxes. Fins i tot el programa de televisió més modest té un # on comentar el programa, i moltes tertúlies polítiques acaben apareixent tuits en la part inferior.

Els partits polítics doncs, pensen que han d’actuar dins d’aquesta estètica, no fer política, sinó titulars. El bloqueig en blocs, tant de la política espanyola com catalana, no deixa de ser resultat d’això. Fins que s’han adonat que l’opinió de martadui1714 no representa al comú per molt que faci 200 tuits al dia.

Si als partits els hi penalitza fer política, per què fer política? Si als mitjans el penalitzar ser crítics, i generen més clicks amb titulars estètics, per què fer periodisme? Si fer un tuit dient que et sembla bé quelcom que està fora del relat et comporta escarni públic, per què no criticar-ho tot i avall?

El problema de tot això, és que aquesta manera de no política, pot funcionar un temps, però no per sempre. En el nostre cas, la pandèmia ha estat un revulsiu, un toc d’atenció en què allò del dia a dia és vital per complir la missió real de la política: millorar la vida de les persones.

Un exemple que m’agrada molt és aquest:

Alguns partits a banda i banda no tenen projecte polític, i costarà que en tinguin, perquè sortir del relat estètic i començar a fer política pot provocar disputes, inestabilitat i fer implosió a les mateixes organitzacions. Les contradiccions són inassumibles per ells.

Ho estem veient en l’espai de Junts, on qui fa un comentari fora del relat oficial queda immediatament fulminat: pots fer el que vulguis, prendre decisions en contra del relat, però de cap manera dir-ho de forma pública.

Però la política, que és com l’aigua i troba sempre totes les escletxes per continuar endavant, amb el poder dels vots del comú en sendes eleccions, ha reviscolat a banda i banda, i ha fet aflorar les contradiccions deixant en fora de joc a alguns espais polítics i opinadors més abrandats.

Aquest quedar en fora de joc comportarà una virulència com no s’havia vist fa temps. En articles que segurament seran vomitius, i en acusacions i turmentes contra líders polítics i partits que ens faran tancar xarxes. Hi haurà molta traïció, molt d’autonomisme, molt de renúncia…

Però no us deixeu enganyar estimats subscriptors, només serà part de la bombolla, en el món real, el risc dels actors prenent decisions, serà ben vist i valorat. En els indults teniu un bon exemple:

No deixa de ser curiós pensar en aquells que s’hi han mostrat més bel·licosos, i com a poc a poc, han hagut d’anar variant aquesta estratègia cap a posicions més neutres. A Catalunya, segons quins espais han passat de dir que els indults eren una traïció a reivindicar-los com un triomf, no sense costos en contradiccions entre la seva parròquia:

El Partido Popular de Casado, veu com ha convertit una decisió impopular de Sánchez, en una decisió acceptable i fins i tot desitjable. Que empresaris, bisbes, barons regionals populars i en definitiva, la base teòrica i tradicional del PP hagi abandonat a Casado no deixa de ser rellevant en aquest sentit.

De fet Sánchez ha passat de voler fer aquesta operació d’amagatotis, a acabar al Liceu fent un gran acte de propaganda: fer política li està anant bé també electoralment.

Els indults són clarament insuficients, caldrà insistir i continuar en l’amnistia, per també poder acabar amb el patiment dels més de 3000 represaliats, però és un pas, un desgel, un començar a fer camí dins de la política on només hi havien jutges, i en efecte, aquest tornar a la política serà molt millor rebut del què ens podem arribar a pensar per un comú cansat de retòrica, i ansiosa de fets.

Als Estats Units, a Catalunya, fins i tot a Espanya, el populisme sembla que està començant a deixar pas de nou a la política. Aquella que no queda bé en un tuit, aquella que deixa fora de joc a partits sense projecte polític, als que només critiquen, als que no assumeixen cap responsabilitat però són la veu veritable del poble.

Sembla, de moment, que la política que estava hibernada torna a sortir de la cova. Veurem si acaba fent camí o només ha estat una petita excursió.

I fins aquí la Butlleta número 31!

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 72 ordenats subscriptors i subscriptores.

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, que avui parlarem d’un tema del que ningú parla: la carta de Junqueras!.

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 11 minuts a llegir-ho. És molt, ho sé, i més veient que ningú ha llegit la carta de Junqueras, però bé, jo per força de corregir errates ho he fet com cinc cops, així què…

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Suculentes enquestes

Per cert, si voleu avui podeu llegir la Butlleta amb aquesta cançó de fons.

📃Tema la setmana: comprensió lectora, cartes i Colón

Diuen que la política són com els diners, que al seu torn són com l’aigua: sempre troba una escletxa per poder continuar endavant per molt difícil que ho sembli.

La política, tant catalana com espanyola, ha trobat algunes escletxes per on continuar el seu camí, tot i les ganes a banda i banda de no voler avançar i quedar-se en unes trinxeres on el temps ha fet que alguns actors se sentin més segurs que no pas fora.

Les eleccions de Madrid, aquelles que reforçarien la via dura contra els catalans, segons els opinadors més selectes, ha generat justament l’efecte contrari.

Ja ho vam dir, que el fet natural seria que el PSOE abandonés el seu viatge al no-res del centre, per tornar-se a un cert discurs d’esquerra i sobretot (per sobre de tot!), garantir les aliances dels 182 diputats que li donen una majoria més que serena en el Congreso per acabar la legislatura.

Per la seva banda, en el Partit Popular tothom ha llegit les eleccions madrilenyes en clau de regionalitzar el partit al màxim i fugir de postures histriòniques en l’àmbit nacional.

Bé, tots en el PP menys una persona: Pablo Casado. Ell ha decidit petar-se l’estratègia de la moderació que l’estava fent recuperar posicions a poc a poc i aturar l’ascens de l’extrema dreta, per tornar a Colón i als discursos durs, una estratègia que veient com els seus propis barons troben mil i una excuses per no anar a Colón, ja es veu que acabarà beneficiant a una extrema dreta que semblava que havia arribat al seu màxim.

Els indults arribaran d’ací a poc temps, quelcom a tenir en compte d’un govern espanyol massa acostumat a no sortir de la seva zona de confort i judicilitzar els problemes. És una bona notícia, només pel fet que els presos i les famílies deixaran de patir.

Algú a can PSOE va llegir per fi les enquestes de forma correcta, i va entendre que un 25% d’espanyols a favor dels indults era una dada demolidorament favorable a la seva concessió.

Per què? Doncs perquè sense cap partit gran defensant-los, sense cap televisió, diari, opinador o ràdio generalista del costat de donar-los, hi ha un 25% de favorables. Un número que arribarà tranquil·lament al 50% en quant el PSOE ha començat amb la seva “didàctica explicació del consens i la concòrdia”.

A casa nostra també es mouen coses, no només pel nou govern, que també, però també perquè la política es va fent camí. La carta de Junqueras va ser la notícia de la setmana.

Per a uns, la carta suposa la rendició (ja portem unes 63 rendicions o així), o millor dit munició per poder atacar al rival polític, per a d’altres un gest per facilitar l’aprovació dels indults (i vistes les reaccions balsàmiques que ha tingut en gent com Bono, Gónzalez, etc… realment ha funcionat molt bé), i per aquells que se l’han llegit de debò (la minoria), una reafirmació del que Junqueras i ERC fa anys que diuen i fan: unilateralitat ara mateix no, però ja vorem.

La gran virtut de la carta de Junqueras és que cadascú llegeix el que vol en ella.

Ho demostra parcialment un dels moments més divertits dels darrers dies, al deixar fora de joc a les dues bandes del Ebre:

Que la política catalana ha canviat de cicle i estem en una dinàmica diferent ho demostra justament aquesta carta. Fora dels cercles més polititzats l’efecte que va tenir la carta va ser positiu en aquest nou escenari de gestos, concòrdies i tornada a una certa normalitat institucional, qualsevol gest favorable a la negociació i el diàleg serà vist com a cosa positiva pel comú.

Recordeu una cosa, estimats subscriptors, el moment en què tant PSOE com ERC van aconseguir els seus millors resultats electorals va ser just en aquella campanya al Congreso en què Junqueras estava al centre, i els dos partits llençant-se rosetes parlant de diàleg, distensió i negociació.

A més, no ens oblidem que la immensa majoria de catalans han apostat decididament per obrir aquesta nova etapa, i per tant és lògic que els esdeveniments que són coherents amb ella siguin ben percebuts.

Curiosament, on la carta va tenir un efecte demolidor va ser justament a Junts per Catalunya. La carta no ha suposat cap tràngol a ERC, més enllà d’haver de recomanar llegir a tots els ultraduis que van bramar ben fort, en canvi sí que ha afectat Junts.

El partit de Jordi Sànchez (o de Puigdemont), va veure una oportunitat, com a mínim, de buscar i situar-se en el debat i marcar perfil. Després de quedar-se fora de joc amb el nou govern, i sense possibilitats d’atacar per aquesta via, la carta de Junqueras representava una possibilitat de cohesió interna interessant: davant les múltiples disputes, un enemic comú extern sempre ajuda.

Però igual que a Casado, a Junts no li ha acabat de sortir bé, més aviat el contrari. El seu secretari general Jordi Sànchez, va fer unes declaracions, i més enllà del que digués (com en el cas de Junqueras sembla que la capacitat lectora del país va a la baixa) van ser ràpidament generadores d’una crisi interna a Junts.

Que a l’espai postconvergent tenen problemes de coherència entre el discurs, el relat i els fets és evident. Com defensar que no vols els indults i per tant vols que persones continuïn a presó injustament? Per què passar en 24 h de criticar els indults, de dir que són a canvi de la rendició d’ERC; per després dir que són mèrit de l'estratègia europea de Junts? Massa incoherent.

Que el nou govern encara feia més dures aquestes contradiccions és una evidència. Però la novetat és què s’obri una crisi interna per una carta de Junqueras (sí, ni tan sols per quelcom d’ells mateixos), potser si que és indicador que alguna cosa està passant molt més profunda.

En resum, així és com la política es va obrint pas, i més que s’obrirà. A una banda i l’altra, les posicions més histriòniques, més dures, aniran trobant cada vegada espais més complexos on navegar. Quedar totalment descol·locats de la realitat i el comú produirà en aquests espais polítics greus crisis internes que s’intentaran externalitzar (veurem com).

Abans de final de curs veurem els presos en llibertat (per fi!), una taula de diàleg en moviment, i una Generalitat que comença a agradar en formes fins i tot a no indepes.

Les coses es mouen, per fi, només augmentant una mica la comprensió lectora, encara tot aniria millor.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.

Espero que aquesta tornada us hagi agradat molt! Gràcies 🧡

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, que avui parlarem d’un tema del que ningú parla: indults!

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que gastaràs avui veient talls del FAQS d’ahir i pensant “doncs la consellera Vergés ho va fer millor del que pensava”.

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Suculentes enquestes

Per exemple, en la darrera enquesta els estimats subscriptors van decidir per amplia majoria i aclamació, que en Sanchis va fer una gran entrevista al MH president Aragonès, i que és dels millors entrevistadors de Catalunya. #criteri

☕ A voltes amb els indults... i la perifèria

Des de la Butlleta volem enviar una gran abraçada a tots els que després de les eleccions a Madrid vam predir el gir del PSOE cap a posicions més dures contra l’independentisme, i de fet, fins i tot l’expulsió de Podemos del govern de coalició estatal. #escalf

Els indults s’estan abordant per part de l’independentisme a través de dues cosmovisions. Una primera en què són un element distorsionador i no desitjable, ja que deixen fora de joc gran part del relat i proposta estratègica, i una segona on són el resultat de les circumstàncies polítiques i judicials del moment, una oportunitat sobrevinguda que cal aprofitar.

En aquesta primera cosmovisió els indults són un deixar fora de joc als propis. La mesura de gràcia vindria a demostrar per una banda la si diferència entre PP i PSOE, i que existeix algun marge negociador i de pressió dins del mateix sistema polític espanyol. El problema d’acceptar això, és que plantejaments com el #noatot o de bloqueig de les institucions catalanes durant anys demostren no generar cap avenç ni cap resultat.

A partir d’aquest fora de joc, podem trobar surrealistes interpretacions dels indults: que és acceptar una rendició, que és bescanviar-los a canvi de renunciar a la independència, que és un pacte secret per nosequé, etc etc.

La segona cosmovisió, que sembla ser s’imposa entre el comú, té una mirada més pragmàtica: els indults són, en essència, el resultat de les diferents circumstàncies polítiques i judicials que s’han anat desenvolupant en els darrers mesos. Una mena d’oportunitat sobrevinguda que cal aprofitar, no perquè sigui perfecta, però si representen un gest d’entesa, comporta la fi de molt patiment de les famílies dels presos (i d’ells mateixos, és clar), i també una mica d’oxigen i de desescalada.

Aquesta cosmovisió és complexa, ja que comporta no només moments polítics aleatoris com les eleccions a Madrid, sinó també perquè els indults venen acompanyats de deures propis i contradiccions, dos elements que per aquell independentisme instal·lat en el pensament de no ser independents ja per un dominó de traïcions i renúncies, és difícil d’assumir i dur sentimentalment.

• Gabriel Rufian ho definia molt bé: el PSOE no fa, se l'obliga. I per tant, el primer element que cal tenir en compte és aquest, el PSOE no durà a terme aquests indults per voluntat pròpia, sinó per obligació donades les seves circumstàncies.

• Món judicial: més enllà del que facin els tribunals europeus, en la judicatura espanyola ja es comença a olorar que la sentència del procés no és tan perfecte com es pensava, i el més rellevant, el mateix Tribunal Constitucional ja ha començat a trencar la seva unanimitat, els jutges progressistes comencen a parlar de vulneració de drets fonamentals.

• Geometria parlamentària: que ERC sigui un soci indispensable en la governabilitat espanyola és una realitat, curiosament, una realitat curiosa i incomoda tant per ERC com per al PSOE. Una vegada instal·lats al Palau, ERC té molta més capacitat d’influència, i el PSOE, amb els seus múltiples incendis, no pot permetre un de nou a Catalunya, cal distensió, i una pista d’aterratge polític que a Madrid pensen que pot representar ERC.

• Perifèria i centre: el PSOE ha tornat a descobrir a Madrid que cada vegada que efectua un gir cap al centre a la recerca de votants de Ciutadans, acaba ajudant al PP a fer-se fort i acaba tenint una bona sotragada a les urnes. A més, i ja ho hem parlat molt a la Butlleta, tots els partits espanyols ja oloren que les polítiques regionalistes, d’accentuar el fet particular per sobre d’una idea d’Espanya amb la que ningú acaba de trobar el què, comporta victòries electorals.

Dit tot això, els indults no seran totals, sinó parcials, comporten la sortida de presó però no la fi de les inhabilitacions, i tampoc resolen la situació dels exiliats i dels altres 3000 represaliats que encara estan pendents de judici. L’amnistia doncs, haurà de continuar al centre de l’agenda.

Només s’està intuint, potser no acaba sent, però els indults també estan generant una inestabilitat dins del pròpi sistema polític espanyol. Podeu preguntar a C’s pels possibles efectes de les fotos a Colon.

Deures per als independentistes

Els indults també generen una sèrie de deures indiscutibles per als independentistes. La primera tasca serà la necessària entrada en la cuina política espanyola a nivells inimaginables de fa anys. Contradiccions i poca estètica per al nou govern.

Només apuntar alguns elements on l’independentisme hauria d’entrar:

• Reformes del codi penal per rebaixar penes i preparar el camí per un hipotètic ho tornarem a fer. Sense la possibilitat de repressió, l’Estat té més incentius per negociar.

• Ser part en els nomenaments del TC i consell del poder judicial. Els indepes han d’ajudar a nomenar jutges amb visions menys retrògrades de l’estat en els seus òrgans principals.

• Garantir l’estabilitat d’un govern Sánchez que si vulgui dialogar, generant incentius per un referèndum acordat. Això serà dur estèticament perquè caldrà parlar d’estatuts i disposicions addicionals a la constitució. En aquest apartat, també caldrà negociar que no hi hagin recursos al TC a les lleis catalanes, com fins ara existia de manera sistemàtica per part dels governs espanyols.

• Traspàs de competències i reforma de finançament: caldrà tornar a totes les taules autonomistes on es poden aconseguir més quotes d’autogovern i millor finançament.

• Refer el país: tres anys de paràlisi política al Principat i la pandèmia, han deixat el país trinxat, cansat i desafecte, cal revertir aquesta situació i ajudar als que més ho necessiten.

• Un govern que legisli, ampliï la base i governi per tothom: tot i que els primers passos de l’administració Aragonès ja van ben encaminades i focalitzades en això, cal continuar sent més, i aconseguir el següent objectiu a les urnes, així com començar una activitat legislativa frenètica per posar al dia tot de lleis antiquades i obsoletes que són de la nostra total competència.

En resum, els resultats del 14F, el desastre de les mocions de censura de Sánchez, i la presidència d’Aragonès obren nous escenaris de trànsit, i generen els incentius necessaris per una nova fase del conflicte política català.

Les tasques pendents són considerables, però els incentius per tirar endavant molts, sobretot, la necessitat de generar fortaleses en el llarg camí cap a la nostra anhelada República Catalana.

I fins aquí, el tema del dia, que espero que us hagi agradat estimats subscriptors.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.

Certament la setmana passada no va haver Butlleta, però estimats subscriptors, un servidor de tots vosaltres ha tingut uns dies complicats a la feina, i de fet, us confessaré que no sabia que humanament fos possible treballar tantes hores al dia.

Espero que aquesta tornada us hagi agradat molt! Gràcies per entendre-ho 🧡

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)

És diumenge, i és moment de la vostra estona de moderació, ordre i serenor!

Tranquils estimats subscriptors, que no parlarem del MHP Aragonès, bé una micona sí, però no tota l’estona, que ja teniu el TN per gaudir de tot plegat.

• Si vols arribar fins al final, tardaràs uns 9 minuts a llegir-ho. Més o menys el temps que gastaràs avui veient en bucle els saltets de la filla del MHP al rebre’l en la seva Pineda natal com paladí que torna de les cruentes croades.

Recordeu que tot i estar en versió web, la Butlleta és una newsletter, i per tant no deixeu passar l’oportunitat de convertir-vos en estimats subscriptors i rebre cada diumenge una estona de serenor al vostre correu:

Subscribe now

Ah! Si us agrada això de votar i tal, al canal Telegram de la Butlleta anem fent enquestes sobre temes introspectius. Que això de votar ens mola als catalans.

Suculentes enquestes

Per exemple, en la darrera enquesta els estimats subscriptors van decidir canviar els enviaments dels divendres a diumenge. Afirmeu, sense gaire reflexió, que voleu compaginar la lectura de la Butlleta amb els goigs a la Mare de Déu i les pujades de genolls a Montserrat #coses

🔮 El subtil art de ser previsible

Ja tenim president de la Generalitat, el 132è, i per fi, sembla que tornem a una certa normalitat institucional, després d’anys de canvis en el darrer moment i provisionalitats.

El MHP Aragonès va fer dijous un discurs més que previsible: moderat en les formes, sense gaires estridències, i amb molt de “república” i molt “d’esquerres”. Va agradar, justament perquè era previsible.

Dissabte va fer la seva primera aparició pública com MHP, i també va ser previsible: donar sang. Una forma com una altra de destacar la feina de professionals i sanitaris de la salut. I per descomptat, va saludar i parlar amablement amb la gent que passava per allà. Tot allò previsible que faria qualsevol president.

Per la seva banda, Isabel Díaz Ayuso els seus primers dies una vegada arrasat a les eleccions també va ser previsible: va anunciar que baixaria impostos, i va atacar al govern central.

Fins i tot el PSOE va ser previsible, pocs dies després va fer dimitir a alguns alts càrrecs madrilenys, com fa sempre, i Sánchez va fer com si no passés res, com sempre.

En el terreny internacional, el president Biden dels EUA també va ser força previsible en el conflicte Israel-Palestina, no va dir gran cosa per no ofendre a ningú, però va trucar molt i va demanar un alto al foc, que al final va arribar.

De fet, està sent tan previsible, que les enquestes d’aprovació són més aviat planes:

Estem en uns moments on els cicles polítics s’escurcen, on la immediatesa agafa una velocitat insospitada, i on sembla que res pot perdurar més enllà de 24 h.

Els cicles de notícies també pateixen efectes devastadors en el sentit temporal, fent-se cada vegada més petits. La notícia del dijous és totalment sepultada per la notícia del divendres.

La inestabilitat política, els canvis en les majories dels parlaments, la irrupció de partits populistes i alternatius, canvis de sigles, canvis de líders… així com l’aparició de bolets polítics aquí i allà, fan que per un elector tot sigui massa líquid.

Davant d’això, en els darrers anys, a escala global, en els països democràtics homologables, hi ha hagut partits i polítics que han viscut uns anys daurats, on sense cap projecte polític sòlid, i només a cops mediàtics i virals, s’han fet un forat en els resultats electorals i per tant institucionals.

A Catalunya això ho hem viscut parcialment amb el procés, on personatges virals de xarxes socials han tingut altaveus i espais mediàtics molt per sobre del que és esperable en una situació de normalitat i de raonable reflexió. Molts d’aquests perfils després hem vist com s’han tornat tòxics o radicals, abans de caure en la irrellevància.

En l’àmbit estatal, és evident que la irrupció tant de Podemos, C’s com Vox, han alterat el taulell polític tradicional bipartidista + perifèrics, i ha generat uns anys on fins i tot s’ha viscut una repetició electoral després d’una moció de censura. Massa emoció per la política espanyola.

Però tot això, que ja venia de baixada abans de la pandèmia (els resultats de C’s-Podemos-Vox ja tenen una mica d’això darrere), salta pels aires de forma encara més estrepitosa per la COVID-19.

L’elector, cansat de projectes al curt, de política a cop de titular, opta a poc a poc per allò que sap que li garanteix saber que vota, que passarà, que li dóna certesa i tranquil·litat: el fet previsible.

La pandèmia ens ha ensenyat que no sabem quin serà el cigne negre1 que ens trobarem en el futur, i davant d’això, i de múltiples situacions i realitats, l’elector deixa de banda els elements més del dia a dia, desconnecta de la política i opta per partits previsibles, que actuaran dins d’uns marges acceptables amb la cosmovisió del món de l’elector. Això ho podem veure de forma dramàtica a Catalunya, però també en altres llocs no tan llunyans com Madrid.

Si al llarg de la campanya catalana, els mitjans ja havien detectat una falta inusual d’interès per la mateixa cursa electoral, durant els quasi tres mesos de negociacions per formar el nou govern, l’interès per les notícies polítiques, o per allò que anava succeint, va baixar de forma dramàtica.

Les enquestes publicades, més enllà dels escons, també reflectia que els electors volien dues coses: que el president fos Aragonès, i que no hi hagués repetició electoral.

Volien normalitat: un president que fos del partit indepe més votat, i un govern que sorgís dels resultats més enllà de trifulgues dels partits.

I és aquest subtil art de ser previsible, just el que fa que en aquelles enquestes Junts sortís més perjudicat de tot plegat. Una cosa era donar guerra pels temes habituals, una de molt diferent era no investir al més votat, com si havia fet de forma previsible ERC durant anys. Fins i tot era acceptable un cert grau de caos per part de la CUP (que no es va produir), però de Junts no, no era acceptable.

El futur polític doncs, entra en un nou cicle que té més elements d’anteriors que no pas novetats. En aquest entorn canviant on les coses passen cada hora, el futur polític no anirà tant per les jugades mestres, els canvis de guió, o les transformacions miraculoses, sinó pel fet de partits i polítics que siguin previsibles dins d’uns marges acceptables, que l’elector tingui certa seguretat en què votant al partit X, aquell partit parlarà dels seus temes, i actuarà previsiblement.

Tot això ens afecta?

És aquesta previsibilitat la que confereix cert marge de maniobra política a ERC i al MHP Aragonès per donar una oportunitat més a la negociació i diàleg amb l’estat.

Al cap i a la fi és el que porten dient i fent durant els darrers anys. Tot està dins d’uns marges previsibles i raonables.

Que per cert, tal com ja vam dir en la Butlleta sobre els efectes dels resultats electorals madrilenys a casa nostra, són ja diversos mitjans de la capital del Imperio2 els que apunten que el PSOE està molt més predisposat a aquesta negociació del que podria semblar, no per convicció, sinó per supervivència veient a ERC com a actor primordial per garantir, o no, la seva estabilitat al gobierno.

També serà aquesta previsibilitat, més enllà del soroll, guerres internes dels socis, i la inestabilitat de la situació sanitària, la que permetrà al nou govern català viure una certa tranquil·litat en el terreny procés: al cap i a la fi, fins ara, han fet/intentat el que van prometre en campanya.

Digueu-li, estimats subscriptors, art de ser previsible, o digueu-li capacitat de ser coherent.

🥰 Que n’opinen estimats subscriptors?

Nota: sou 71 ordenats subscriptors i subscriptores.

Espero que aquest canvi de publicació al diumenge no vagi en contra dels vostres principis religiosos o les vostres responsabilitats respecte les rentadores pendents de la setmana. Però per motius laborals era impossible dedicar temps entre setmana a la Butlleta, i no volia acabant reduint-les.

Gràcies per entendre-ho 🧡

Us ha agradat la cosa? Aquí sota teniu un petit cor per demostrar el vostre amor a la Butlleta ;)